La decisió de Junts a Ripoll, avortant la prevista moció de censura, ha estat una subversió de l’ordre constituït a Catalunya i un terratrèmol a l’independentisme institucional. Què queda ara, oh déus, del famós “cordó sanitari”? Junts ha donat prioritat a la via nacional. Segons les llengües depravades, perquè tem perdre suport electoral a favor d’AC. Pot ser i és normal atès que en democràcia es competeix pels vots. O és que als altres no els importa el propi impacte electoral?
Davant l’allau de crítiques dels seus fins ahir aliats, Junts ha explicat el gir mitjançant veus autoritzades. D’una banda, a Ripoll, ha caigut del cavall, com sant Pau, i ha comprès que la moció de censura no tenia defensa democràtica possible. D’altra banda, en l’ordre nacional, ha arribat a la conclusió que els cordons sanitaris són un error perquè han fracassat. És a la inversa: han fracassat perquè són un error. Però no ens ballarem per minúcies. El fet és que Sílvia Orriols segueix alcaldessa i el cordó sanitari està trencat. Justament el que demanaven les xarxes.
Els que han quedat literalment als peus dels cavalls són els tres fogosos regidors juntaires, ferms defensors de la moció de censura fins que es van assabentar pels mitjans que eren ferms defensors del contrari. I per les mateixes democràtiques raons, cosa que estalvia la feina de buscar-ne de noves. Aquestes coses passen a tot arreu on hi ha jerarquies. I si algú invoca els principis, se li envia a veure el Dr. Groucho Marx.
Impedir que es consumi una operació força indigna per constituir un front del no pel no, sense res més en comú que un no, gairebé sembla moralment obligat. Això no vol dir que respectar la raó i el sentit comú a Ripoll s’hagi de traduir en algun tipus d’apropament. Turull ja profetitza que, després de les eleccions del 2027, no hi haurà cap mena de col·laboració. De cap manera. Però per què no? Deixem-nos d’històries. El cordó sanitari era una arbitrarietat que òbviament estava i està aconseguint el contrari del que pretenia, fins i tot amb VOX.
Si Junts vol recuperar el pedigrí independentista, ha de bastir ponts amb AC, que s’articula exclusivament al voltant de la independència. L’esment a l’extrema dreta no és sostenible en vista dels atacs reiterats de les brigades d’assalt de la CUP, que això sí que és feixisme dels punys i les pistoles. Una mena d’entesa al voltant de la independència segurament aturaria l’hemorràgia de vots cap a AC. Però donaria legitimitat als d’Orriols amb la consegüent indignació de la resta de l’independentisme.
I qui és aquest mosso, “resta de l’independentisme”? No ho són ERC ni la CUP car, tant l’una com l’altra han perdut no només el crèdit sinó, també, el respecte de la gent. De fet, sobreviuen gràcies a les activitats de la militància que, en una quantitat considerable de casos, són activitats interessades. I gràcies a les necessitats de reproducció del sistema institucional, amb les seves copioses retribucions als que el serveixen dins dels partits/agències de col·locació.
Les organitzacions socials han esdevingut una ombra del que van ser i, a més, se l’han venut al diable dels partits, com l’antiheroi d’Adalbert von Chamisso. Òmnium podria anomenar-se Nihil i amb el mateix efecte, i l’ANC cada cop s’assembla més als partits dels quals es vol desvincular.
Queda el que s’acostuma a anomenar l’independentisme de la gent, el del carrer, el brou de l’opinió pública independentista. És brou, sí, i pot arribar a ebullició i generar vapor. Però és això, vapor, sense cap estructura. Pot manifestar-ne la decepció o indignació abstenint-se, però no de manera positiva per manca d’eines materials per fer-ho.
L’única estructura de l’opinió pública són els mitjans de comunicació, d’altra banda, flexibles fins a la deliqüescència. Ara semblen ancorats en la política fracassada del cordó sanitari i, per extensió, en la ideologia woke, hegemònica fins ahir, gairebé un pensament únic, però que es troba en retirada a tot arreu; no només a l’Amèrica de Trump, sinó també a l’Europa anti Trump. La persistència en l’error ja és contumàcia i deixa l’opinió pública independentista en desemparament. Per això la importància creixent de les xarxes socials, sobretot, de la innombrable.
És adient recordar que AC és un partit forjat a les xarxes socials. La primera articulació política d’aquesta opinió pública independentista que ningú no pot controlar.
