A les pàgines finals de “El polític i el científic”, publicat el 1919, Max Weber formulava la seva famosa teoria sobre la “desmagificació del món”. El procés de racionalització que venia des de la Il·lustració desembocava a unes societats que s’havien fet seculars, rebutjant tot element irracional i, per descomptat, el religiós, que quedava reduït a l’àmbit privat, com la màgia.
Després van arribar els totalitarismes i la Segona Guerra Mundial. Però fins i tot això es va interpretar com una conseqüència perversa de la dialèctica de la Il·lustració. I, en tot cas, no afectava el fet mateix de la secularització de la societat. Encara després de la segona guerra se celebrava el culte a la modernitat fins a l’extrem que es formulaven teories per “modernitzar” les societats, sobretot les que s’anomenaven “subdesenvolupades”, més o menys, les antigues colònies.
Un cop recorregut el seu cicle, la modernitat va parir una postmodernitat; o més, qui sa? La secularització, la racionalització i l’emancipació de les dones van produir societats pròsperes; societats de l’afluència, però amb taxes de reproducció neta molt baixes, que necessiten la immigració per mantenir-se. Per aquest motiu, han obert les fronteres als immigrants i, en aplicació de la doctrina dels drets humans universals, a grans masses de refugiats i exiliats polítics.
De sobte, les societats occidentals es veuen abocades a convertir-se en societats multiculturals, sense estar-ne preparades. I encara menys per afrontar el fet que algunes de les cultures són hostils a la cultura d’acollida. En els temps anteriors, la immigració econòmica s’integrava, però en absorbint elements religiosos i polítics, es provoquen problemes d’adaptació cultural i convivència greus. Es dona un procés en espiral d’acció reacció a causa d’aquesta hostilitat que té dues fonts principals, de vegades barrejades.
D’una banda, la immigració no musulmana de les antigues colònies i, de l’altra, la immigració musulmana, alguna també d’antigues colònies. La primera planteja una exigència de reparació per l’època de l’explotació colonial, basada en la rapinya i l’esclavatge. Ja no n’hi ha prou de demanar perdó pel passat; ara es planteja un altre tipus de compensació que encara està per definir. Europa, acostumada a veure el món amb els seus ulls, mai no va pensar que la seva doctrina fos aplicable als que no fossin homes blancs. Entre els signants de la Declaració d’Independència dels EUA (“tots els homes han estat creats iguals”) algú tenia esclaus.
Aquest assumpte està pendent de solució. La seva complexitat rau en el fet que els que plantegen la reivindicació accepten sense embuts el punt central de la desmagificació i només volen rebre el que suposen els correspon en dret. Una compensació per un passat d’explotació que ha permès l’acumulació primitiva de capital a les metròpolis.
La immigració musulmana planteja un altre tipus de problemes atès que, en principi, l’islam és hostil a la desmagificació i el càlcul racional perquè torna a posar al centre de la interacció social un ésser màgic, un déu que dicta als creients allò que han de fer a tots els ordres de la vida. Al capdavall, “islam” significa “submissió”. I el més important que han de fer els creients és la guerra santa contra els infidels. Després, la magnanimitat d’Al·là atorga als no-creients vençuts tres opcions: convertir-se a l’islam, pagar tribut o morir. Ras i curt.
Que hi hagi o no una intenció deliberada d’imposar l’islam a les societats occidentals és assumpte opinable perquè es refereix al futur i de la festa només se’n pot parlar quan s’ha acabat. Però els indicis del present quant a conflictes religiosos són molt preocupants. I no deixaran de ser-ho perquè se censuri i es manipuli la informació per fabricar un relat ideològic de societats obertes aliè a la realitat que la gent viu a les seves carns.
L’obertura i la multiculturalitat es paguen al preu d’un increment de la conflictivitat social, bàsicament per raons religioses. Es recorda l’avís de Popper sobre que, si es tolera la intolerància, la tolerància mor i la societat oberta pereix. Ell també ho havia patit a les seves carns.
En una perspectiva històrica, tampoc no és tan greu. Les societats sobreviuen mentre són capaces de resoldre els problemes que amenacin llur supervivència. Gairebé una tautologia. En aquest cas, la supervivència de la societat racional, desmagificada. Toynbee, que era pessimista respecte a Europa, tanmateix, deia que, quan les societats troben aquests problemes de supervivència és quan treuen el millor de si mateixes.
Inxal·là!
