Cada inici de curs tornem a plànyer les dificultats de les famílies per pagar tots els estris que la canalla necessita per tornar a l’escola i tornem a preguntar-nos per què el nivell educatiu català es troba molt per sota de la mitja de l’OCDE. I cada final de curs les dues contingències continuen igual o fins i tot empitjoren.
Pel que fa als recursos en mans de les famílies, governs progressistes de tot color no han pogut en aquests anys evitar l’erosió del poder adquisitiu de la gent per molt que es digui que l’economia va bé. Potser aquesta trista realitat està relacionada amb l’altra, la davallada en el nivell educatiu, però com sigui que la mala situació de la microeconomia és general a tot Espanya, haurem d’analitzar altres factors que puguin distingir Catalunya de la resta. Un d’ells és sens dubte el component migratori a les aules, sobretot perquè si un estudiant arriba a mig curs, difícilment no se’n ressentirà el nivell general per molts esforços que pugui fer tant el mestre com l’alumne. No vull incidir en aquest tema, que cadascú en tregui la seva consideració.
Però un altre factor que diferencia l’escola catalana de la resta i que pot contribuir a l’erosió del sistema educatiu és l’aposta per l’anomenada “escola inclusiva”. Aquest model sols pot ser compatible amb l’excel·lència quan la ràtio d’alumnes per docent és molt petita i a més els mestres estan sempre acompanyats de psicopedagogs i terapeutes eficaços que puguin entomar els reptes que suposa el que en molts casos em sembla quasi una mutació cognitiva produïda en les noves generacions a raó de la seva adaptació a les noves tecnologies. D’altra manera és impossible entendre el fet constatat que un de cada tres alumnes requereixi acompanyament a raó de la seva singularitat.
Sense el paquet sencer de mesures a l’escola, un paquet que ha d’anar acompanyat d’una aposta sincera per dur a les aules d’educació els alumnes més excel·lents (els que ara marxen a les enginyeries per creure erròniament que allà s’hi troba el futur), l’escola continuarà essent la baula feble del sistema, malgrat ser, amb diferència, la més important.
