Puigdemont es va presentar a les eleccions dient que si guanyava tornaria i al final va guanyar però no va tornar. No va tornar per motius que ja existien quan va adquirir el seu compromís. Quan fa uns mesos Ricard Ustrell va preguntar-li sobre el tema, es va justificar explicant que ell, el que havia dit, és que tornaria si prèviament se l’havia investit. És a dir, a distància.
Se li podria retreure que amagués aquesta informació tan important a la lletra petita de la promesa electoral -la promesa estrella de la candidatura, la que va donar-li la victòria-, però aquest retret faria curt perquè la seva explicació, directament, és mentida. En un vídeo de campanya, per exemple, va dir: “Si vosaltres voleu, si voleu que sigui al Parlament, jo hi seré, jo prendré possessió (…), i a més a més, continuaré sent el President de la Generalitat si el poble de Catalunya ho vol i no hi haurà res que m’impedeixi defensar els meus drets”. Si el poble de Catalunya ho vol. No el Parlament, la gent. I en una entrevista, va dir: “Legalment jo puc ser investit i tenen el deure de deixar-me assistir al debat d’investidura i als debats parlamentaris”. I en una roda de premsa organitzada per l’ACN, fins i tot va admetre que la investidura no es podia fer des de Brussel·les ni des de la presó. Podria seguir donant exemples de totes les declaracions que desmenteixen de manera explícita la seva justificació posterior.
Ara Puigdemont es presenta a les eleccions europees amb el compromís de tornar a Catalunya si prèviament té l’acta d’eurodiputat. De nou, l’objectiu principal de l’estratègia no és l’èxit sinó sortir del pas generant falses expectatives. És el que fan sempre, engegar projectes no perquè pensin que poden materialitzar-se sinó perquè pensen que podran aprofitar el fracàs. Van organitzar el referèndum pensant que l’estat l’impediria, Puigdemont va dir que tornaria sabent que no podria tornar i després van intentar reformar la Llei de Presidència perquè fos investit a distància quan era ultraevident que el TC suspendria la reforma. Les estratègies processistes mai pensen en clau de victòria, sempre juguen a perdre. Ens fixem aquest objectiu perquè, quan Espanya ens ho impedeixi, quedi retratada davant del món. I és que, encara que a Puigdemont li sortís bé la jugada i, contra tot pronòstic, pogués tornar com a eurodiputat i fins i tot ser investit president, l’únic rèdit real que en trauríem seria poder demostrar, per enèssima vegada, que Europa és més justa que Espanya.
