La pregunta va sorgir del debat ‘Veus plurals en un valencianisme per al s. XXI, organitzat pel Grup de Recerca sobre Personalisme i Cosmopolitisme de la Facultat de Dret de la Universitat de València. El debat es va celebrar el passat dia 9 de maig, coincidint amb el dia d’Europa i al bell mig de la guerra d’Ucraïna, que a més d’altres drames, està deixant molt en evidència el nefast paper d’Europa, com ja vaig mirar d’explicar en aquest altre article.
La pregunta sobre si el País Valencià som o no una colònia va sorgir d’una manera tangencial, com a una possible resposta al tractament que rebem el poble valencià en el terreny econòmic, jurídic i lingüístic-cultural. En el mateix debat al qual faig referència jo mateix vaig respondre que no ho som, ja que tot i que patim una relació econòmica extractiva i espoliadora que ens empobreix, i un tractament lingüístic-cultural totalment supremacista, d’altra banda, i almenys formalment formem part de l’arquitectura jurídica de l’Estat. Vaig avançar com a possible alternativa el concepte de colonialitat, que està molt més estudiat amb relació a les excolònies llatinoamericanes, però que entenc que també pot ser d’utilitat a casa nostra.
Repassant la nostra literatura nacionalista-sobiranista-independentista, el concepte de colònia surt de tant en tant, però sense la contundència o el rigor que un tema d’aquestes característiques requeriria. Més aviat apareixen conceptes com “rebem tractament de colònia” “ens tracten com si foren una colònia” “ens espolien com a les colònies”, etc. Pense, però, que sense una adequada definició i conceptualització de la nostra relació amb el conjunt de l’Estat, ens és i ens serà molt més difícil poder confrontar, amb certa garantia d’èxit, amb aquells que entenen que simplement som una regió més d’Espanya i que els problemes que puguem tindre no són altra cosa que els derivats de la situació política o econòmica general de l’Estat.
Si repassem, però, algunes de les característiques estructurals que ens genera la relació amb l’Estat, és possible que puguem constatar la singularitat derivada d’eixa relació. En el terreny econòmic, hi ha almenys tres característiques que podrien ser determinants per a definir la nostra relació. La primera és que des de la pèrdua dels nostres furs, l’antic Regne de València vam perdre la capacitat de dissenyar autònomament el nostre model econòmic, i això és molt més greu estructuralment que el fet que ens espolien fiscalment. És més, en apoderar-se d’eixa capacitat, la corona castellana ens ha anat modulant pensant la nostra economia com a extensió del seu mateix interés o hinterland. La posterior conversió a partir del segle XIX de la corona castellana en Estat espanyol, no només no va canviar la relació sinó que pel contrari la va aguditzar. Fruit d’aquesta agudització es produeixen les altres dues característiques que vull esmentar. La segona característica és que l’estat sempre ha invertit menys al País Valencià del que proporcionalment ens pertoca tant pel que fa al nombre d’habitants com pel que fa a l’aportació econòmica i fiscal que realitzem. Els estudis acadèmics han demostrat que, almenys des de l’any 1900, les inversions estatals al nostre territori han estat un 19% inferior a la mitjana de les regions espanyoles. La manca de dades estadístiques fiables impedeixen anar més enllà del 1900, però res ens fa pensar que no mantingueren la tònica dels últims cent vint-i-dos anys. La tercera característica és la relativa al finançament autonòmic. Des de l’any 1982, les diverses competències transferides per l’Estat a la Generalitat Valenciana no han estat cobertes prou amb els recursos imprescindibles per a una gestió equivalent a la resta d’autonomies del Règim Comú. Si la definició de la relació entre el País Valencià i l’Estat espanyol la poguérem fer només valorant la relació econòmica no hi ha cap dubte que la podríem qualificar de colonial.
En el terreny lingüístic-cultural sí que crec que és convenient recordar que, llevat de matisos, el valencià ha patit la mateixa dissort que el conjunt de la llengua catalana, que, a més de les infinites prohibicions i entrebancs per a l’ús normal i quotidià i els canvis demogràfics –nosaltres vam passar de 4 milions a 5 milions d’habitants de 1996 al 2015– va ser amb la generalització de l’ensenyament a les classes populars, amb un control monopolitzat pels estats i en les seues llengües d’imposició —francés, castellà i italià— i sobretot amb la generalització dels mitjans de comunicació audiovisuals, que la nostra llengua sense estat propi –excepte Andorra— va començar un declivi que hui dia s’està accelerant i que, si no ens dotem de les eines escaients, acabarà sent definitiu.
Al País Valencià a més a més, cada dia que passa es fan més visibles els límits de la llei d’ús i ensenyament del valencià, aprovada el 1983. Una simple llei de despenalització del seu ús, però que no arriba a ser una llei d’igualtat i que hui ha quedat amplament desfasada. Les tímides propostes de millora fetes els darrers set anys des dels governs del Botànic no han anat en la direcció d’aprovar una veritable llei d’igualtat lingüística, sinó que s’ha acceptat el marc conceptual de la dreta més uniformadora i espanyolista, aprovant-ne el Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural (PEPLI), renunciant a la immersió en valencià en aquells centres on ja s’aplicava, a canvi (teòricament) d’estendre’n la presència en un major nombre de centres. Si ens atenim als fets, podem afirmar que lingüísticament i culturalment vivim en una situació de supremacisme i imposició del castellà que ens homologaria també en aquest aspecte a rang de colònia.
És en el tema jurídic on apareixen més dubtes, ja que si bé, com ja vaig dir al citat debat, formem part de l’entramat jurídic i institucional de l’Estat i teòricament en un cert pla d’igualtat, tanmateix, no és menys cert que patim certes discriminacions jurídiques que entrebanquen la nostra possible evolució com a col·lectivitat. La primera discriminació es deu a la no derogació del Decret de Nova Planta amb el qual van abolir els nostres Furs i capacitat d’autogovern. La segona discriminació és la referida al nostre dret civil, ja que som l’única comunitat històrica amb dret civil propi que no l’hem pogut recuperar, al contrari que Galícia, Euskal Herria, Aragó, Catalunya i les Illes Balears. Un dret civil valencià que ha estat reivindicat pel 98% de tots els ajuntaments valencians i per la immensa majoria de les Corts Valencianes, però que depén d’una modificació constitucional que els partits majoritaris del Règim del 78 espanyol no semblen disposats a tramitar.
La tercera discriminació jurídica té a veure amb la Llei electoral valenciana, única juntament amb la de les Illes Canàries (un enclave territorial africà) que manté una barrera electoral del 5%, pensada per a garantir el manteniment de les majories polítiques que no qüestionen el citat Règim del 78.
Seguint l’antropòleg alacantí José M. Copete, podríem dir que la concepció de colonialitat, de la que es deriva la teoria i pràctica decolonial, i que ha estat treballada per autors com ara Grosfoguel, Dussel o Boaventura de Sousa Santos, ha estat molt útil per a enriquir i superar els estudis i les posicions postcolonials –emanats per estudiosos de les antigues colònies de l’imperi britànic, però que partien sense qüestionar-les des de les concepcions de la modernitat eurocèntrica—. La teoria de la colonialitat integra una diversitat epistemològica que incorpora el conjunt de sabers previs a la conformació d’eixe pensament de la modernitat-colonial-eurocèntric. En el cas del País Valencià i possiblement també en el de Catalunya i les Illes, la teoria de la colonialitat ens ajudaria a pensar-nos des de la nostra centralitat i més enllà de les relacions subalternes imposades des de la dominació centralista castellana-espanyola.
Servisquen aquestes línies com a una modesta invitació a l’estudi i desenvolupament d’aquest tema.
10 
11 
