Personalment, defenso que les coses sempre van a pitjor. Sempre. O, com a mínim, tenen una tendència irreductible a empitjorar. Han passat sis anys des del referèndum del Primer d’Octubre i, llevat d’algun miratge, no ha estat una excepció a la regla vital de l’empitjorament permanent. De fet, els darrers sis anys constitueixen una síntesi perfecta del desastre que suposa no saber administrar una victòria –encara que sigui una victòria moral– ni de gestionar el temps, ni tenir la més mínima idea de la capacitat de l’adversari a qui t’enfrontes. Només el terreny judicial europeu ha permès dissimular la ferum de psicodrama.
La tònica dels últims sis anys és l’estaborniment polític. Un Estat que sembla que ara es maquilla gràcies a la carambola electoral del passat 23 de juliol. La presència del català a institucions espanyoles, la possibilitat que sigui oficial al rebuscat entramat administratiu de la Unió Europea, o una possible llei d’amnistia tenen un efecte balsàmic sobre el desastre dels darrers anys. És un efecte balsàmic, però segurament no és un efecte reparador del desori, la repressió i la comoditat que té l’espanyolisme mediàtic, polític, judicial i social per fer de les seves sense cap mena de mania ni acomplexament.
De tota manera, que l’Estat s’avingui a enraonar d’amnistia té un punt fins i tot morbós i interessant perquè és una cessió impensable fa pocs anys. Però, és clar, s’havia de fer la independència, i no una amnistia. Ara bé, l’amnistia és seriosa. Un criteri que cal tenir present com el que tenien els sacerdots de Troia amb els grecs quan clamaven al cel que dels grecs no se’n refiaven ni quan feien regals. Ningú no els va fer cas i els van colar un cavall amb sorpresa. És més, ni la proposta del regal, perquè Pedro Sánchez té la clau de la repetició electoral i sembla que gaudeixi portant al límit tothom, tant els fatxes com la vella guàrdia del PSOE, el PSC o l’independentisme. Per alguna cosa serà que Sánchez és l’únic president que ha fulminat dos directors del CNI. Ves que tothom es posi molt flamenc, que Sánchez convoqui eleccions i deixi tothom amb un pam de nas. De fet, se’l veu molt tranquil, fins i tot massa, com si tingués un roc a la faixa etern que li fes de cuirassa.
L’amnistia alleuja la situació. Al capdavall, l’estaborniment també ha estat social. No oblidem que aquest país ha tingut un Govern empresonat i a l’exili, uns líders civils del sobiranisme engarjolats, centenars de nanos processats o multats per protestar, un raper entre barrots, un atac constant al català, una obsessió malaltissa contra el model escolar, retallades constants a l’autogovern de règim comú tutelat i una xarxa de poders estatals –oberts i clandestins, des de la Guàrdia Civil a la policia patriòtica o Hisenda– contra l’independentisme… i podria continuar. Ha passat tot això i molt més, i al país no ha passat res seriós més enllà d’una setmana d’aldarulls. Potser és que el sobiranisme té un punt de mil·lenarista o bé que ja li està bé que després de travesses intenses, que no pas llargues, fer-se un massatge i sant tornem-hi.
