Estimat Javier,
Dius que te’n tornes a Andalusia perquè no tens forces per continuar exercint d’infermer pediàtric a Catalunya després que la teva incompetència en català t’hagi impedit consolidar la plaça. No ens coneixem, però podries ser perfectament l’infermer que va atendre fa pocs dies el meu fill en un hospital públic català. Un infermer que li parlava en castellà, una llengua que ell encara no sap perquè té 3 anys i a casa li parlem en català. L’acabarà aprenent, malauradament, perquè la llei l’hi obliga. I dic malauradament perquè m’agradaria que l’aprengués només si vol, si el considera millor que altres llengües de presència mundial que li poden ser útils, com ara l’anglès, el francès, l’alemany o, per què no, el xinès. Però això encara és lluny. La qüestió és que, com si fos un estranger, jo havia de traduir al meu fill que ara li posarien una mascareta per respirar millor i que no es podia moure.
Et parlo a tu, Javier, perquè ets el reflex d’un problema sistèmic, però aquest text podria anar adreçat a metges que m’he trobat a urgències, o a la meva pediatra de capçalera, a qui li parlo en català però li haig d’anar traduint certes paraules que haurien de ser les primeres que aprengués un metge per exercir a Catalunya. Aquest text apunta a la normalització de la vulneració d’un dret que tenim garantit per llei, fins i tot després de ser retallada pel Constitucional, i per això quan muntes una concentració a l’Hospital Dexeus per informar els pacients que hi entren que tenen dret de ser atesos en català, s’acovardeixen i l’endemà te’ls trobes saludant en català malgrat que sempre ho fan en castellà. Cal perseverar.
Ets tu, Javier, i tots aquells professionals que treballeu en serveis públics catalans sense voler aprendre català els qui imposeu la vostra llengua, com reconeixeu afirmant que el català, a la pràctica, no us cal per a una feina com la vostra, i m’ho crec. Perquè si no us ha calgut és perquè heu fet que tothom s’adapti a la vostra imposició, perquè l’amenaça sobre la seva salut que molta gent percep en el vostre supremacisme els fa rendir-se d’entrada. No esteu integrats vosaltres, heu forçat la resta a fer-ho.
Per descomptat, gran part de la responsabilitat recau sobre la Generalitat, que prefereix mirar cap a una altra banda mentre els sanitaris preparats per atendre pacients catalans, és a dir, els que ho fan en català, marxen a Alemanya, el Regne Unit, Irlanda o Portugal mentre hem d’importar professionals que sovint tenen menor qualificació. En això vosaltres no en teniu més culpa que qualsevol altra persona que defensi Espanya, un projecte que se sustenta en l’ofegament econòmic dels Països Catalans i en conseqüència, com reconeixia l’excap de l’Oficina Antifrau, en destrossar-nos, entre d’altres, el sistema sanitari.
Els ciutadans també tenim responsabilitats: hem de deixar de llepar-nos les ferides i alçar-nos contra Espanya, i per tant contra la Generalitat col·laboracionista i contra els que comparteixen la teva situació, Javier. És a dir, haver cobrat durant anys per no fer bé la vostra feina encara que defenseu (i fins i tot cregueu) que sí. Perquè atendre el teu pacient en el seu idioma és part tant o més important d’aquesta feina que saber administrar una nebulització de Salbutamol. Hem de plantar cara als que, com a individus que teniu la nostra salut en les vostres mans, cometeu abús d’autoritat.
Massa temps has durat a Catalunya, Javier. Tens més futur a Andalusia, tot i que no em consta que ningú que afirmi que l’important és ser bon professional i no la llengua que parla realment sigui bon professional en qualsevol àmbit. Perquè és un fals dilema de manual. Però sí que et veig futur a la política catalana, com a diputat espanyolista al Parlament, que ja sabem que sovint rasques i els ‘discriminats’ que ploreu contra el català als mitjans porteu carnet del partit a la boca.
El que em preocupa, però, són tots els Javiers que es queden imposant-nos la seva llengua per poder ser atesos. Javiers que haurien de tenir un any per aprendre el català i si no, al carrer. En països com el Canadà, Suïssa o Finlàndia, conèixer les llengües oficials és una condició indiscutible per treballar en sectors públics com la sanitat. Només aquí sembla un caprici exigir-ho. Em neguitegen els Javiers que són part de l’engranatge colonitzador que normalitza fer-nos triar entre parlar l’espanyol i morir, que és el que venia a dir fa poc una diputada de Vox al Parlament quan afirmava que “mis pacientes apenas podían hablar, y cuando lo hacían no tenían ganas de chorradas, solo querían tener el mejor médico cerca para salvarse”.
Utilitzar l’accés a la sanitat com a eina d’assimilació forçosa és una vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals. Per això potser cal començar a querellar-se contra qui ens fa xantatge perpetu amb la nostra salut per obligar-nos a renunciar a qui som. La Generalitat hauria d’actuar sempre d’ofici en casos de discriminació, i endurir les condicions necessàries per exercir com a sanitari a Catalunya. Però no ho farà, ho hem de forçar els nacionalistes catalans. Perquè la defensa de la nostra llengua en l’àmbit sanitari no és només una qüestió de drets individuals: és una qüestió de supervivència nacional.
