L’escàndol del frau en les adjudicacions de places professorat d’aquesta setmana constitueix una mostra més de com s’ha degradat el sistema educatiu. D’ençà del Pacte Nacional d’Educació de 2006 (que va excloure els docents) i la seva derivada en la Llei d’Educació de Catalunya, tots els indicis apunten a una caiguda de resultats, una expansió de la conflictivitat interna, una davallada en el nombre d’aspirants a exercir de professor i una creixent polarització política al voltant de l’educació. El cas que va detectar-se fa uns dies, la retenció il·legal de places públiques reservades de manera irregular a 878 professors interins, no s’ha explicat prou bé. Es tracta de llocs de treball que havien de sortir a concurs públic per als docents funcionaris i que un subdirector general va excloure del procediment per tal que persones que no hi tenien dret, poguessin accedir al marge de la normativa. Això, per descomptat, ha propiciat, per efecte dòmino, un grau elevat de perjudicis per als professors que van aprovar en el seu moment les oposicions i que sovint han de desplaçar-se a l’altra punta del país malgrat tenir una plaça de la seva especialitat del seu barri, cosa que genera una sensació subjectiva de la corrupció del sistema i que el nepotisme s’imposa a la transparència i objectivitat.
En el fons, aquest episodi, si bé extremadament greu (tot apunta a un cas de prevaricació administrativa) és la cirereta d’un pastís culminació d’un seguit de pràctiques en la funció pública (decret de plantilles, decret de direccions) que ha imposat un sistema fonamentat en una absoluta manca de transparència i d’extensió de xarxes clientelars que ha desmoralitzat profundament el sistema i els que en formen part. Per als lectors que no saben de què va, aquestes normatives permeten triar a dit bona part del professorat al marge del principi de la funció pública d’accés mitjançant criteris objectius de mèrits, especialitat, antiguitat o objectivitat. Un sistema que a molts semblarà antipàtic, tanmateix, és el que permet que els propis funcionaris garanteixin que no es cometen irregularitats, perquè la seva permanència en el centre no depèn de les pressions que pugui rebre, o de la fidelitat a un superior jeràrquic, sinó que es deu a la ciutadania, i té prou independència en l’exercici de les seves funcions per evitar errors o males praxis.
Hom podria imaginar que això és fruit d’un cert esperit corrupte dels responsables. Servidor de vostès, que ho ha viscut força a prop, fora d’alguns casos clamorosos (com ara directors que han col·locat a dit a familiars), no ho creu així. És encara pitjor. Es tracta de prejudicis ideològics. De personatges polítics l’idealisme dels quals fa bo el proverbi “el camí de l’infern és asfaltat de bones intencions”. En determinats cercles pedagògics, a partir de l’experiència d’una escola pública carregada de deficiències i disfuncions durant el franquisme, i del fet que quatre cinquenes parts de les elits del país s’han educat en centres privats, que l’escola pública s’ha de regir des de criteris empresarials, a còpia de competir els uns amb els altres d’acord amb la singularització. Que cada centre, com succeïa amb les franquícies religioses, ha de tenir un ideari propi, on s’asseguri l’obediència dels docents a un projecte singular. En altres termes, que cal procedir a un tunejament de les escoles, perquè la idea d’un sistema homogeni i uniformitzador causa rebuig entre els qui s’abroguen certa superioritat moral pedagògica. És per això la seva aposta, quan han disposat dels mecanismes jurídics per fer-ho, perquè cada escola, cada institut, tingui un projecte singular que els pugui diferenciar del sistema i es permeti vendre millor. Les jornades de portes obertes, sense anar més lluny, han servit precisament per participar en allò que Nico Hirtt denomina el “quasi mercat educatiu” tot subvertint el mateix principi d’escola pública, un espai similar i coherent per garantir a la ciutadania igualtat d’oportunitats, independentment de les seves condicions inicials.
Aquest procés de “tunejament escolar”, amb professorat triat a dit, projectes educatius i metodologies “innovadores” ha destruït qualsevol idea d’unitat del sistema. I ha causat caos i desgavell. Sé perfectament que bona part dels centres, potser la majoria, s’han deslliurat d’aquestes modes i han actuat amb seny. Tanmateix, les pressions, sovint dirigides per la mateixa administració i la inspecció, i atiades per determinats mitjans de comunicació amb interessos “innovatius” han estat sovint insuportables. Allò que certa “avantguarda” pedagògica denuncia com a “immobilisme”, en realitat és esperit de conservació institucional enfront de les iniciatives més esbojarrades. Sé que són casos extrems, tanmateix, podria narrar alguns fets que expliquen aquesta mentalitat de reconversió del sistema educatiu en un arxipèlag d’experiències inversemblants i incoherents. En una comarca rural, un grup de pares neorurals –de casa bona i molt influents– havien creat una llar d’infants fonamentada en la pedagogia Waldorf. Com que els nens creixien i havien d’entrar a l’escola obligatòria (i que constituir una escola privada resulta econòmicament inviable) van idear una maniobra conjunta amb una facultat de pedagogia del qual un dels pares era membre per apropiar-se d’una escola pública rural de la zona, pressionar al professorat funcionari per marxar i posar mestres afins per tal de continuar el seu experiment… amb diners públics. Per sort, un director de serveis territorials –un vell inspector funcionari– ho va evitar. En una coneguda escola d’una ciutat mitjana, els nens no tenen taules ni cadires, i si volen escriure, pintar o dibuixar, tenen uns bancs al pati (on poden sortir quan vulguin perquè tampoc no hi ha un horari preestablert). Òbviament, els infants que no són ensenyats a llegir i escriure a casa quan toca, arrosseguen importants dificultats. Un altre centre on els nens van descalços va tenir problemes amb uns treballadors que feien obres al costat perquè els tiraven pedres. Quan es van queixar a la directora, aquesta els va explicar que no podien coartar l’espontaneïtat dels infants. En un claustre d’un centre de secundària es va arribar a plantejar portar actors i actrius porno com a activitat del projecte d’educació sexual. En àrees com el Penedès (i aquí el mestre Manel Sanyudo n’ha investigat a bastament) ha proliferat una pedagogia anomenada sistèmica, de constel·lacions familiars, que fan servir tècniques pròpies de sectes religioses (sovint amb suport del Departament) i de psicoanàlisi que sovint acaben en catarsis col·lectives (i se n’han fet cursos per a mestres amb performances com les descrites). Probablement, situacions com aquestes només han estat possibles per la capacitat del sistema de triar docents a dit, perquè només el silenci o la complicitat del claustre és capaç de tirar endavant qualsevol iniciativa per absurda i inversemblant que sigui. No s’hauria arribat mai a aquests experiments (que solen acabar fatal) amb mestres funcionaris conscients de les seves responsabilitats davant la societat a la qual serveixen.
El cas és que Catalunya és l’únic territori de l’estat on això de triar a dit és possible. No pot negar-se que aquest conjunt d’experiments pedagògics més perillosos que estúpids, correlacionat amb la ideologia globalista, sotgen bona part dels sistemes educatius. Tanmateix, només a Catalunya ha estat possible dur-los fins al límit (tot i que la Comunitat de Madrid, la més neoliberal i classista de totes, està plantejant seguir el rumb de Catalunya). I això explica fets objectius i contrastables com la caiguda progressiva de resultats educatius de Catalunya, i de manera abrupta, a partir del PISA 2018, quan ja feia tres anys que era possible la tria a dit. I la tendència no ha fet més que empitjorar a partir de totes les proves censals i universals, i de competències bàsiques que s’han fet al sistema. A banda dels resultats, també hi ha altres factors mesurables com la caiguda de candidats a fer de professor, l’increment del nombre de baixes mèdiques, o un estat de moral de combat en caiguda lliure, com es registrava en un estudi que he pogut coordinar, i que afirma que el 36% dels docents sembla disposat a abandonar la professió. Tot apunta que precisament la tria a dit ha estat un dels principals factors.
És per això que en diverses vegades vaig demanar al Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, organisme dedicat a això, a avaluar el sistema, que fes una comparativa de centres en funció del percentatge de professorat nomenat a dit respecte als molts que no ho fan. L’exercici és ben simple i no té cap secret per a qualsevol estudiant de primer d’estadística. Es classifiquen tots els centres de Catalunya en quatre o cinc grups en funció del percentatge de professorat triat per la direcció, i a continuació s’examina l’evolució de cadascun en les proves de competències bàsiques. Com era d’esperar, la petició no ha tingut resposta. Potser per mandra o incompetència; potser perquè tenen por que els resultats contradiguin una aposta política controvertida; potser perquè els tenen, i saben que aquesta decisió ha estat una catàstrofe. Francament, prefereixo la primera opció, tot i que sospito que és més probable la tercera.
I dic això perquè la nova administració presenta alguns indicis que la conselleria vol rectificar aquesta política que ens ha abocat a aquesta espiral negativa. De fet, l’escàndol de les adjudicacions ha estat possible perquè en la normativa d’aquest curs, a diferència d’anteriors, la tria a dit, que encara és legal, disposava de majors controls i restriccions. Tanmateix, han vist com des del mateix Departament s’ha produït un sabotatge intern. I aquest sabotatge s’ha fet des del nombrós grup de persones que van ser posades (també a dit) pel conseller Cambray, i que formen part d’aquest grup de fanàtics “triaadiistes”, la idea que l’escola pública ha de ser privatitzada, no pas en un sentit econòmic thatcherista, sinó que sigui apropiada per les idees o iniciatives més singulars: que cada escola sigui una illa, i que es pugui experimentar metodològicament, organitzativament, existencialment (amb els fills dels altres). És possible que l’administració de la Consellera Niubó vulgui rectificar, no necessàriament per sentit comú, o perquè dissenteixin d’aquestes polítiques, sinó que, com poden comprovar, i amb el llast que impliquen els protocols més o menys secrets pactats amb ERC (vots al Parlament a canvi de manteniment de centenars de càrrecs públics que fan més nosa que servei), tenen la sensació que no controlen el sistema. I potser aquest episodi, que certament ha afectat negativament centenars, potser milers de docents, poden sentir la temptació de treure’s de sobre el llast d’una antiga administració que tindrà com a llegat passar d’aspirar a la Lliga Europa el 2015 a la zona de descens el 2023, si més no en el campionat autonòmic de les PISA (hem passat del lloc 6 al 17 de 19).
Al final, tot plegat, de què es tracta? Aquests darrers anys de davallada continua del sistema (en resultats, estat d’ànim docent, imatge pública, estabilitat), ens hauria de servir per repensar i recuperar l’educació pública. El paradigma dels darrers anys, on la “innovació” ha deixat un rastre de caos, polarització, fracàs i ressentiment (recordem l’Escola Nova 21), on s’ha generat un arxipèlag d’experiències incoherents, tot plegat acompanyat d’una desinversió endèmica, hem acabat amb una mena de regne de taifes pedagògic, on moure’s d’una escola a la del costat pot generar la sensació en l’alumne de canviar de civilització o de planeta. I, tanmateix, els sistemes educatius públics representen un dels pilars de l’estat del benestar. Un sistema universal on ha de passar tothom per dotar-lo dels instruments psicològics i de coneixements per esdevenir un ciutadà lliure i participar en la construcció i manteniment d’una democràcia. Després d’anys de fracassos i males experiències, cal tornar a allò que és essencial. Els sistemes educatius han de recuperar certa homogeneïtat des de la pluralitat, tant la dels alumnes com les del professorat, que ha de ser triat de manera transparent i objectiva, on tothom vetlla perquè el veí no s’extralimiti en les seves funcions o desitjos i on cal que tingui criteri propi i capacitat de col·laboració des del rigor científic i el sentit comú. Com que l’escola pública és un instrument al servei de tota la societat, amb les seves diferències i diversitat, cal que busqui la màxima neutralitat possible, previsibilitat, fiabilitat, estabilitat, i un punt d’uniformitat, perquè, al cap i a la fi, les societats, per tal que siguin funcionals, requereixen un llenguatge i valors comuns i compartits. També cal un punt de despolitització, i si m’ho permeten, de “deshippificació” de les facultats d’educació, en bona part responsables d’aquest retorn al pensament preil·lustrat. Tornar al coneixement i a una igualtat d’oportunitats que no és possible si cada centre fa una mica el que vol, com està passant fins ara.
