El 14 de febrer ens ho jugàvem tot. El 14 de març les coses anaven com anaven. El 14 d’abril és un dia que té ressonàncies republicanes, estèrils, però estètiques, i el deixarem enrere, perquè tampoc no significa res. El 14 de maig ja farà caloreta… Una mica menys, segurament, que el 14 de juny. I el 14 de juliol, el dia de la revolució francesa, estarem com sempre discutint si salvem l’estiu, si ens vacunem o si ens confinem, entre infinites altres opcions i mesures preventives caòtiques. I després vindrà l’agost i el setembre i la tardor i l’hivern… I si per ells fos, continuarien entretinguts amb les seves maniobres, estratègies, tàctiques i jugades brillants fins a la fi dels temps.
Amb aquesta política, Catalunya no tindrà govern mai. I si el té, serà un govern fictici, que grinyolarà per tot arreu i no servirà per a res. Passaran els dies, les setmanes, els mesos, els anys. Ells seguiran amb la seva dèria: qui mana, qui controla, qui talla el bacallà. I seguiran sense adonar-se que ja no hi ha bacallà, cosa que tampoc no els importa, ja que tot plegat va de disputar l’hegemonia del catalanisme o de l’independendisme, sense que importi gens ni mica el que els pugui passar als catalans i catalanes, siguin indepes o no.
Mentrestant, el nucli dur de l’Espanya nacional està convençut que va directe cap a la victòria final, amb la falsa seguretat que dóna tenir el control de la trituradora de persones i vides. El cas Nuet és paradigmàtic: haurien pogut perdonar-lo, perquè ja no es podia agenollar més, i enviar un missatge subtil, intel·ligent. Però no. Espanya no és així. Calia triturar-lo i humiliar-lo. I potser no van tan desencaminats, perquè en comptes de generar una revolta més contundent, qui sap si el que generen és una rendició més desesperada.
No han guanyat ja perquè no en saben més, perquè la ràbia els cega, perquè no saben guanyar amb magnanimitat i intel·ligència. Volen la rendició total i incondicional. Però si tinguessin mitja neurona viva, posarien damunt la taula un paquet d’inversions, una sortida judicial discreta als exilis, les presons i les ruïnes econòmiques, algun carmelet lingüístic… i guanyarien per golejada. Mentrestant, “els nostres” aquí continuarien discutint programes i pactes de govern, repartint-se càrrecs, potinejant el país. I no passaria res.
La gran sort del nacionalisme espanyol és allò que l’escriptor Sánchez Piñol definia com els «felpudos rojos» o «pendons vermells» a la seva extraordinària novel·la, «Victus». És a dir, la Generalitat, les castes que controlen la Generalitat, que han perdut el sentit de la realitat i continuen la mar d’entretingudes a la seva República de la Ciutadella i de la plaça de Sant Jaume.
Anirem passant del 14-F al 14-M, després al 14-A, una mica més endavant arribarem al 14-M, al 14-J… i així, sense pressa, entre els presos i exiliats que volen seguir manant com si no estiguessin en mans de l’adversari, entre repúbliques imaginàries, carnets d’identitat, momentums i mandangues, aniran passant els anys i continuarem al mateix lloc.
És hora d’una nova generació, d’una nova gent, nascuda a finals del segle XX o principis del XXI, gent de menys de 30 anys, amb menys hipoteques, amb més ganes i amb noves idees. Les generacions que ara tallenel bacallà no donen per a més. I no volen saber que pel camí han perdut el bacallà.
Tot el que estem vivint i patint forma part del passat i no del futur. O en sortim o ens hi quedem per sempre, en una mena de temps mort, perquè el món continua girant i no ens esperarà. I s’equivoca qui pensi que no hi ha una oportunitat per a una Catalunya independent. Hi és, claríssimament, però no per aquest camí.
315 
304 
