Després de deu anys de desconcert i agonia, la ressaca del Procés almenys comença a aclarir-se. Aquestes eleccions “generals” –“generals” allà és equivalent a espanyoles– han marcat l’espai que ha triat cada opció de les que es pretenen i es proclamen independentistes. L’independentisme a Catalunya ja no és curtdeterminista. Cada partit que se’n proclama situa la independència en un futur llarg i inconcret. Ad calendas graecas, en deien els romans amb ironia. Els grecs no en tenien, de calendari mensual.
Lluny queda quan Gabriel Rufián, amb la gallardia i l’aplom que sempre l’han caracteritzat, va anunciar: “No hi ha pla B: serem divuit mesos al Congrés, ni un dia més. En divuit mesos deixaré el meu escó per tornar a la República Catalana”. En porta 216, de mesos, el profeta.
I què vol fer l’independentisme català –el que se’n proclama almenys– a Espanya? Ara que encara n’hi ha, d’Espanya. De tot. En el cas de Rufián, el cap de files republicà a Madrid ha girat com un calcetí. Ara és el colíder de l’esquerra espanyola a l’esquerra del PSOE. I diu que vol aturar el feixisme. És una qüestió de prioritats. Les del candidat d’Esquerra Republicana són diàfanes. Esquerra ha arribat a un acord amb Podem. Gabriel Rufián i Irene Montero van del bracet i combaten en tàndem el feixisme espanyol en espanyol, que és una manera tan solvent com una altra de combatre’l i de fer forta la llengua que el feixisme espanyol considera providencial.
Però Gabriel Rufián no és Esquerra Republicana. El divorci entre el candidat i el líder del partit, que fa cara d’ou podrit als seus mítings, és evident. N’hi ha que fan travesses sobre el temps que tardarà Rufián a passar-se al grup mixt. Ja es veurà. Oriol Junqueras ha construït una llista electoral per controlar el seu candidat, que n’ha quedat del tot al marge. Què farà Esquerra al Congrés quan falte Gabriel Rufián és una incògnita. Per ara Esquerra fa esquerra espanyola i diu que vol aturar el feixisme. Espanyol, no cal dir-ho.
Pel que fa a Junts, aquesta amalgama encara és una incògnita. El retorn de Carles Puigdemont obrirà moltes possibilitats. Què farà el president exiliat quan trepitge terra catalana i comprove amb els propis ulls una realitat que els seus pròxims li han anat ensucrant? Només ho sap ell. O potser ni això. Per ara Míriam Nogueras fa de moltó. D’ariet absolut contra el castell de Pedro Sánchez. No, no i no. Què fa Nogueras al Congrés espanyol? Diu no al PSOE. Són professions que cadascú escull. Hi ha la professió de la negació. Del rebuig. La candidata de Junts clama, una vegada i una altra, que ells són “els catalans”. Catalunya. Segons les darreres enquestes, Catalunya va empetitint-se.
Els juntaires han amargat el final de la legislatura a Pedro Sánchez. Per dins. Per fora, Sánchez no s’amarga ni amb una piparra basca i coenta. Per això el candidat socialista posa espelmetes perquè la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques no siga només un vestit fet a mida. El baròmetre del CIS és SSS –Su Seguro Servidor–, però no se sap mai. Si l’ha encertat, Sánchez no dependrà de Junts. Només de l’alegre i combativa esquerra a la seua esquerra. Que no li passe res.
Pel que fa a la CUP i a Aliança, des de la confrontació més abrivada les dues forces han arribat a la mateixa conclusió: no aniran al Congrés espanyol perquè no se’ls hi ha perdut res. Sembla més aviat –i però– que la CUP no s’hi vol presentar perquè no en trauria ni per a pipes. La darrera vegada ja es van quedar amb una mà davant i l’altra darrere. Ara les enquestes tampoc els prometien cap joia. Farà bé l’esquerra a l’esquerra d’Esquerra de concentrar esforços en les municipals. La CUP ha anat perdent llençols en cada bugada. Ara podria perdre el braguer.
Sílvia Orriols va dir des del primer moment que ella no juga al corral espanyol. Molts disgusts que s’evitarà. Qui no vulga pols que no vaja a l’era. El problema és que algú podria arribar a pensar que Aliança Catalana delega en VOX a Espanya. No és el que ells pensen, però, com que n’hi ha que els fan confluents, la temptació en la conclusió és oberta. Ho haurien de repetir moltes vegades, perquè són molts els qui diuen que Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando. Fernando és Orriols. I Isabel és Abascal.
Aquestes eleccions han donat una petita sorpresa al corral independentista. La tropa de Jordi Graupera ha aconseguit les signatures necessàries per a presentar-s’hi. Ai, redell! Alhora fa com els Ferrer de Pròxita, família nobiliària que tenia com a divisa “Més que el que més”. Alhora és més que Junts i proposa “votar no a tot”, “boicotejar-ho tot”. Graupera no investirà cap president, votarà no a totes les lleis, trencarà els acords de pacificació i farà pagar el cost de la inestabilitat al govern espanyol. Foc i conflicte!
El cas, però, és que Alhora farà tot això amb un diputat o sense. Alhora és el partit del 0-1 a les enquestes. Per ara sembla que més aviat zero. Però no se sap mai. Caldrà estar atent a les enquestes, els baròmetres i tota la gaita especulativa per saber de veres si Jordi Graupera té alguna possibilitat real de ser escollit. Pagaria la pena que ho fora per veure qui diu no més fort i més vegades. Si ell o Míriam Nogueras.
Tot això farà l’independentisme a Espanya. El votant separatista no es pot queixar. Hi ha de tot al born electoral. Enciam de totes herbes. Lletuga, llitsó i col.
