A punt de complir-se un any de la condemna que va inhabilitar el ja ex fiscal general de l’Estat Álvaro García Ortiz, el ministeri fiscal celebra un curs sobre aforaments el pròxim dilluns. És a dir, sobre la prerrogativa processal d’alguns càrrecs institucionals i públics que implica que han de ser jutjats per un tribunal concret i no per un d’ordinari. El cas de García Ortiz en va ser l’exemple, ja que va ser instruït i jutjat pel Tribunal Suprem, com el cas de José Luis Ábalos, en la seva condició de diputat a les Corts, o l’aforament reinterpretat dels condemnats i processats pel Procés que eren membres del Govern de la Generalitat l’1 d’octubre de 2027.
El curs que s’ha programat per a dilluns, però té un ponent excepcional, l’expresident de la sala penal del Tribunal Suprem, Manuel Marchena. Precisament, un magistrat que prové de la carrera fiscal i que s’ha mostrat favorable a la reducció dels aforaments. El curs entra dins el programa de formació de l’any 2026 de la Fiscalia General de l’Estat i només hi ha 40 places destinades a fiscals en exercici. També hi participen Vicente Garrido Mayol, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de València, que impartirà la classe Igualtat davant de la Justícia. Dret fonamental amb excepcions; el fiscal mític, ja jubilat, del tribunal Suprem Salvador Viada, que explicarà la Necessitat dels aforaments. Dret comparat, i el fiscal en excedència Juan Antonio Frago Amada, a qui li toca ballar amb la més difícil, amb la classe Enjudiciament del fiscal general de l’Estat. Funcionament de la Institució.
“Aforaments prescindibles”
Marchena serà l’encarregat d’impartir la classe titulada Tribunal Suprem com a instructor i jutjador dels aforats. Funcionament. Millores. No serà pas la primera vegada que el magistrat desenvolupi les seves reflexions sobre el que defineix com una “rectificació de les normes generals de competència judicial”, que comporta que un membre del govern espanyol o diputat a les Corts sigui jutjat pel Tribunal Suprem i un president de la Generalitat o diputat al Parlament, pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
De fet, en el seu llibre La justícia amenazada (Espasa, 2025) -imprescindible per entendre la biosfera judicial espanyola- destina un interessant capítol a analitzar aquesta figura amb profunditat tot recordant la dicotomia que genera. Per una banda, hi ha bona part de l’opinió pública que ho considera un privilegi i, en canvi, la majoria dels afectats ho titlla de “desavantatge”. En el llibre, detalla l’origen jurídic dels aforaments i conclou que “bona part dels aforaments és manifestament prescindible”. De fet, assegura que “a Espanya, hem assistit a una proliferació d’aforaments que no tenen cap explicació raonable”.
Privilegi, dret comparat i fiscalies a l’ombra
“Del germen inicial limitat al govern i als parlamentaris hem passat a una legió d’aforats que per la seva numeració desprèn un aroma de privilegi”, escriu el magistrat. I afegeix que els “esforços per justificar un aforament inspirat en criteris de raonabilitat resulten inútils quan es llegeix la relació de càrrecs públics que compten a favor seu amb un aforament”. De fet, alerta que manca un “referent comparat en el dret europeu on es repeteixi una regulació tan excepcional que porta molts juristes a censurar el que aquí s’ha consolidat com una pauta general”.
Ara bé, Marchena demana anar amb cura en l’ús del dret comparat en matèria d’aforaments, perquè recorda que en “altres sistemes és inimaginable que un president del govern, un ministre, un senador o un diputat continuïn ocupant el seu càrrec després que un jutge els citi com a imputats”. “Ho impedeix el sentit elemental de la cultura democràtica”, sentencia Marchena en el seu llibre. “El debat segueix plantejat i expressa la dificultat de fer entenedor un privilegi que el mateix destinatari considera un desavantatge”, conclou l’expresident de la sala penal.
L’acció popular
De la mateixa manera que es mostra crític amb els aforaments generals i generosos, Marchena també parla de “l’ús patològic i professionalitzat” de les acusacions populars. Una singularitat del dret processal i penal espanyol que ha comportat, per al magistrat, que a Espanya s’hagin viscut “episodis en què el procés penal s’activa amb una finalitat exclusivament propagandística”.
Un argument que no considera “definitiu”, perquè és feina del jutge fiscalitzar les acusacions, però que justificaria que “alguns càrrecs públics tinguin una protecció reforçada”. D’aquí que consideri que cal preservar els aforaments als “genuïnament constitucionals”. És a dir, els membres de la corona, del govern espanyol, diputats, senadors i europarlamentaris així com els dels jutges i, sobretot, dels magistrats del Tribunal Suprem.
