Aquests dies que sembla a punt de començar (sense haver començat encara) una negociació per a la investidura d’un president del govern espanyol, després de les darreres eleccions, tothom pregunta als independentistes catalans, i especialment a Junts per Catalunya, que s’incorporaria ara a la negociació (Esquerra ja va negociar la seva abstenció en la investidura anterior), quin és el preu del seu vot, què valen els seus vots. És una pregunta pertinent, però n’hi ha una altra de prèvia i de més pertinent encara: què creuen, els qui negociaran amb ells, què val el govern d’Espanya. Quin valor li donen a tenir-lo. I, per tant, quin preu estarien disposats a pagar.
Si els qui negocien aquesta investidura, per part del PSOE, del PP o de l’Estat, creuen que el govern d’Espanya és per a ells una cosa molt important i estan disposats, per tant, a pagar un preu per tenir-lo en la franja alta –amnistia, referèndum, fins i tot concert econòmic a la basca, al costat d’altres ofertes- hi ha moltes possibilitats que les negociacions avancin i hi hagi investidura. En canvi, si PSOE, PP i l’Estat creuen que això de tenir el govern d’Espanya –i que Espanya tingui un govern estable- no val gran cosa, que si no el tenen avui ja el tindran demà, que se’n poden sortir de franc o bé de preu, la negociació no funcionarà. Si creuen que el govern d’Espanya no val gran cosa i el seu preu es mou en la franja baixa, alguna concessió sobre el finançament autonòmic en mode café para todos, Rodalies, solucions personals fetes a mida d’algun líder, la negociació no sortirà bé. Anirem llavors a unes noves eleccions en les quals, amb tota probabilitat, l’escenari serà molt semblant a l’actual, diputat amunt, diputat avall, però amb els mateixos problemes estructurals. Perquè en aquesta negociació no es juga només qui obté ara la investidura, es juga també com la governabilitat d’Espanya surt d’una situació de bloqueig en què ja fa temps que es troba i que pot durar-ne molt més. Quina fórmula en permet la governabilitat.
Què val tenir el govern d’Espanya? Si ho mirem des de la perspectiva personal dels qui la poden buscar a través d’un pacte, ho val tot. I la política és un esport individual que es juga per equips. Si Sánchez no obté la investidura, esperant un improbable miracle en unes eleccions a finals d’any, el sanchisme és mort. L’aguanta, fins i tot davant dels seus, que és una fórmula que permet governar. Si no permet governar, no és res. Els seus li passaran comptes. I els adversaris, quan arribin al poder, buscaran la venjança a través d’uns mecanismes judicials que controlen. El PSOE no és mort, si no té la investidura. Sobreviurà, tot i que amb dificultats. Però Sánchez sí, políticament. També Feijóo, i per això allarga la partida. Si no governa, quan havia arribat a les eleccions en el millor escenari possible per a ell, els ganivets de casa seva s’esmolaran. No tindrà una segona oportunitat. Certament, el seu partit li ha complicat la vida i la negociació dinamitant des de fa temps tots els ponts de diàleg amb tothom i comprant el discurs de la ultradreta (i exhibint-ho impúdicament després de les municipals). Però tant per a Sánchez com per a Feijóo és o ser presidents del govern o no ser res. Per tant, haurien d’estar disposats a pagar un preu de la banda alta. Per pura supervivència.
Però encara que la política sigui un esport individual, figura que es juga per equips. Les eleccions darreres han confirmat un paradigma. La dreta té majoria absoluta a l’Espanya castellana. Fins i tot en una Espanya només sense Catalunya: sense els 48 diputats catalans, tindria 161 escons sobre 302, una majoria absoluta sobrada. El PSOE capgira aquests resultats a Catalunya, gràcies als diputats que hi obté, però, tot i així, necessitant que li votin la investidura els independentistes. En resum, la dreta espanyola no pot arribar al govern d’Espanya contra Catalunya i l’esquerra espanyola no pot governar Espanya sense Catalunya. Per tant, uns i altres, no ja en aquestes eleccions en concret, sinó a mitjà i llarg termini, no tenen opcions de consolidar la seva hegemonia a l’Estat sense pactar amb l’independentisme català. Aquesta investidura és la prova del cotó, per veure si ho han entès o no han entès. O hi ha per part dels uns o dels altres o de tots un replantejament de fons de la qüestió catalana, que permet pagar els preus de la banda alta en la negociació, o ho tenen molt complicat per començar un període de governs propis estable i durador. No es juguen només el seu present, es juguen com a partits el seu futur. I el govern d’Espanya de present i de futur val prou per a ells per a pagar-ne un preu de la banda alta.
Queda un altre interlocutor, l’Estat, un ens d’aparença immaterial, però enormement material, que està per damunt de socialistes i populars. Sense pagar un preu de la banda alta en aquesta negociació, pels uns o pels altres, l’Estat aparentment salva els seus principis sagrats, que tant li importen. Però es condemna al bloqueig, al caïnisme, a la ingovernabilitat. Diran: tenim una alternativa, el pacte entre el PSOE i el PP, amb què no hem de pagar cap preu a ningú, ni alt ni baix. D’acord. Però en quina direcció? El PP deixa governa Sánchez? El PSOE deixa governar Feijóo? Busquen un Draghi, que els perjudica a tots? Costa d’imaginar. Amb perspectiva històrica seria una operació arriscadíssima, perquè llançaria fora del sistema un gruix excessiu de ciutadans de l’estat. Probablement seria el suïcidi del PSOE, al qual només li queda la por a la dreta com a factor mobilitzador. Probablement, també el suïcidi del PP, perquè ha alimentat un odi caïnita contra l’esquerra. Per tant, potser també a l’Estat li convé planejar-se que aquesta negociació surti bé, pagant un preu de la banda alta, que en termes democràtics no és inassumible ni aberrant. Tampoc per a ells, si hi pensen amb el cap i no amb altres vísceres.
La negociació no ha començat, diria. I si hi ha negociació de veritat –i no propaganda per a les eleccions següents- quan comenci no ho sabrem. Millor. Certament, abans hi haurà l’elecció de la Mesa i de la presidència del Congrés espanyol. Però aquesta és una altra negociació. Té una lògica pròpia i un preu propi. El resultat d’una no prefigura el de l’altra. Tenir la presidència del Congrés pot tenir com a preu acceptar l’ús del català (i de les altres llengües oficials, però això ja no és el problema dels negociadors catalans) en peu d’igualtat amb el castellà. La presidència del Congrés pot valer això. Però la presidència del govern val més. Per als qui la volen tenir i per als qui volen que n’hi hagi: Sánchez, Feijóo, el PSOE, el PP, l’Estat. Quan saps fins a quin punt una cosa és important per a tu, fins a quin punt la desitges i la necessites, saps també quin preu has d’estar disposat a pagar per tenir-la.