S’ha organitzat una bona gresca entorn el llibre de Luisge Martín, El odio, una anàlisi dels fets confessats i de les raons que van conduir José Breton a matar els seus dos fills menors i a cremar els seus cossos intentant així, diu ell mateix, defugir-ne la responsabilitat davant la justícia. L’enrenou té el seu origen en el fet que la mare ha demanat com a mesura cautelar, però amb voluntat d’elevació a definitiva, que la justícia aturi la publicació del llibre per violentar el seu honor, la seva intimitat i la seva imatge. A favor i en contra de la seva petició s’ha posicionat l’opinió pública.
Com la intervenció que es demana és de tipus judicial, no cap parlar de censura prèvia, prohibida a la Constitució, tot i que també és cert que la decisió judicial al respecte també ha de complir uns requisits. En cas de concedir la mesura, hauria de motivar exhaustivament que els drets recollits al seu article 20 (llibertat d’expressió, d’informació i de creació artística) han de cedir davant dels què s’al·leguen per Ruth Ortiz.
Vagi per endavant que l’honor i la intimitat són drets personalíssims, per la qual cosa si el que es demanés fos la protecció dels que tenien els dos petits, aquests van morir amb ells. Altra cosa és, com en el seu moment va precisar la sentència del Tribunal constitucional sobre el vídeo de la mort del torero Paquirri, que el que s’hagués demanat fos la protecció de la intimitat familiar. En el cas Paquirri es va entendre que aquesta intimitat sí havia estat violada. No crec que es pugui considerar que l’empara ha de funcionar en un llibre sobre un delinqüent com en aquell vídeo, però la mare demana protecció, perquè en el llibre es dona veu a l’assassí i l’assassí ho va ser per lesionar-la a ella. El llibre allarga la violència vicària patida per Ruth?
Si l’al·legació fos la revictimització de Ruth a través del llibre, la resposta hauria de ser negativa, doncs el que fa la legislació sobre l’estatut de la víctima és intentar la seva protecció durant el tràmit processal. El que sembla que a la demandant preocupa és la visió que l’assassí es permet donar d’ella en el llibre, mentre l’autor en cap moment ha parlat amb Ruth per tenir la seva versió. I és aquí on comença el debat, perquè Luisgé fa el que des del Truman Capote de “A sang freda” és coneix com a novel·la de no ficció, però que després ha derivat en tota la literatura de l’anomenat “True crime”. Hauria de prohibir-se l’emissió de “Crims”, de Carles Porta, cada cop que ho demanés un afectat en alguns dels molts casos recents? Quant de recent hauria de ser el cas? Quin grau d’implicació hauria de tenir la persona al·ludida en el material? Un filòsof com Michel Foucault escriu “Jo, Pierre Rivière, havent esbutzat la meva mare, el meu germà i la meva germana…” un segle després que Pierre Rivière els matés, però les víctimes en aquell cas tampoc resulten gaire ben parats.
Les noves fórmules literàries plantegen nous dubtes jurídics. Els morals estan més clars, quina paradoxa, perquè no crec que en un cas com aquest hagi ningú capaç de concedir a Breton el dret a explicar res, publicitar així que admet, 14 anys després, la comissió del crim, i per tant ser més a prop d’aconseguir un tercer grau penitenciari que en perfils psicopàtics com el seu convindria no donar mai. La pretensió de la mare té a veure més amb aquest judici moral que amb el jurídic? No ho sé. Sempre quedarà qui digui que existeix el dret a saber què mou la gent a fer el mal, una curiositat que sense dubte és morbosa, però que es justifiquen en prevenir casos com el de Breton i tants altres que coneixem per llibres, pel·lícules i, ara, també sèries de televisió. Tanmateix la producció creix, el seu consum també, però els Breton del món persisteixen. Ah, i a Luisgé ja li hem fet la campanya per a la fira del llibre.
