Què ens està passant? Un poca-solta es dedica a molestar polítics i propers, com en altres temps també es feia, i es forma un gran escàndol, de tal magnitud que recentment se l’ha equiparat amb Adolf Eichmann. El que primer va ser un “xarop democràtic” i que quan l’escarni va canviar de bàndol va passar a dir-se assetjament insuportable (per cert, tolerat pel ministeri d’interior que aparentment les víctimes havien de tenir en sintonia) ha tornat ara en les seves formes a aquells temps en què autoqualificar-se de “follonero” feia gràcia a una majoria, caigués qui caigués. Però com ara i en el que hauria de ser la línia, qui ho fa resulta que critica el poder i aquest ja li diu feixista i/o racista a qualsevol que no combregui amb la seva manera de veure el món, ha deixat de tenir-la. La gràcia que a mi, per cert, no em va fer mai, ha desaparegut per acabar comparant-se el personatge protagonista d’aquests “follons” amb l’ideòleg de la solució final per als jueus en la Segona Guerra Mundial. Això sí que és banalitzar el què, en paraules de Hanna Arendt, va ser la banalització del mal.
Què ens ha passat per fer normal tot el que he descrit? Tot i que s’entestin els escandalitzats en atribuir als partits polítics el finançament d’aquesta o altra actitud gamberra, no cal que ningú la pagui. Perquè és la gent, amb un morbo que creix quan més atrevida sigui l’acció que reprodueixen les xarxes, qui, com en tot l’altre (els diputats ofesos inclosos) continua pagant la festa. Cada nou clic el fa més gran. Així fins que, com tants altres cops, la mateixa gent es cansi i caigui una altra joguina en el sac on tot està trencat.
