Amb el pacte amb el PSOE, Puigdemont per fi s’ha fet responsable d’una decisió política de pes. Per fi s’ha col·locat en una posició veritablement compromesa, des d’on no pot donar la culpa a Espanya, ni a Esquerra ni a un sector del seu partit. També ha fet una altra cosa molt important. Ha sortit de l’armari. Precisament perquè aquest cop el preu l’havia de pagar ell, pactar amb el PSOE ha estat el pas més genuí que ha fet des que va ser investit president. Puigdemont ha deixat clar que aquest pacte amb el PSOE, i no totes les promeses passades, és el que realment té a oferir al seu país.
Li donaria l’enhorabona —fins i tot les gràcies— per haver acabat amb tanta comèdia, però no s’ho mereix. Fins i tot en el seu millor moment ho ha fet tot malament. D’entrada, no ha explicat per què ha acabat fent allò que va dir, clar i català, que no faria. Una cosa és trencar un compromís i l’altra és actuar com si mai no l’haguessis contret. De fet, ell i els del seu partit van pel món dient que no s’han mogut d’on eren. És aquesta cosa tan seva d’inventar realitats psicotròpiques i fer veure que són la mar de normals, a veure si cola. El més net hauria estat treure la independència de l’equació del pacte. Per contra, en l’enèsima presa de pèl, el que ha fet és dir-nos que amb la seva taula de diàleg sí que tenim possibilitats de ser independents amb la col·laboració dels espanyols.
Fins i tot si fem l’exercici de mirar l’acord des d’un punt de vista purament peixcovista, resulta que el pacte no val res. Ni això, saben fer. Els Acords de Brussel·les, n’hi diuen. De pena, fa riure. Si com a mínim ens haguessin fet transferències milionàries o haguéssim aconseguit beneficis reals per al català… Però res. Ni un euro a la caixa. I naturalment el català no serà oficial a la Unió Europea, això sempre ha estat clar. I que en aquests moments els deixin parlar-lo al Congrés no ajuda en res a frenar la substitució lingüística promoguda per l’estat. De fet, tot el contrari, la blanqueja. I finalment hi ha una amnistia —ara que quasi tothom ja ha passat per judici— que ja veurem en què queda. En tot cas, l’amnistia és l’única part del pacte que podria portar algun peix al cove. Quina casualitat que tingui un efecte directe en la vida personal i laboral dels polítics que l’han pactada.
Hi ha gent de bona fe que encara s’hi aferra. És com si no poguessin evitar confiar-hi, passi el que passi, faci el que faci. Però cada cop en són menys i cada cop estan menys convençuts. Sembla prou clar que a Puigdemont ja no li queda gaire xiclet per estirar. És una molt bona notícia, una batalla guanyada. Però ara els convergents de dalt, que encara estan vius i tenen gana, ens llançaran nous hams.
