L’atac amb drons i míssils de l’Iran contra Israel de la nit del dissabte a diumenge confirma que l’escalada de violència al Pròxim Orient que s’ha viscut des de l’acció de Hamas del darrer mes d’octubre, amb la guerra de Gaza i el creixement de les hostilitats en la frontera entre Líban i Israel, s’ha de llegir en la lògica d’un conflicte global, tant pels seus components geoestratègics com per la retòrica ideològica i religiosa amb què s’embolcalla. Dit el mateix d’altra manera, el fet que l’Iran s’involucri directament en una confrontació amb Israel –no ja només a través de les milícies que finança i controla a Gaza, el Líban i el Iemen– desmenteix la lectura d’aquesta escalada de violència en una lògica estrictament local, com un episodi més –una nova intifada i la seva repressió, per dir-ho així– del que tradicionalment s’ha anomenat “el conflicte del Pròxim Orient” –com si al Pròxim Orient no n’hi hagués cap altre, de conflicte– i que seria el conflicte àrabo-israelià o si es vol l’israeliano-palestí.
L’Iran no és un país àrab, no té fronteres amb Israel, ha estat enfrontat amb països àrabs de la zona i és un actor amb ambicions geopolítiques que van més enllà del que pugui passar a Gaza. Una prova d’aquest caràcter global de l’actual escalada de violència a la zona va ser que, tant el mes d’octubre passat com aquest darrer diumenge, un dels primers i dels més contundents líders internacionals que han condemnat els atacs de Hamas i de l’Iran ha estat el líder ucraïnès Volodímir Zelenski, recordant la força de l’eix estratègic entre l’Iran dels aiatol·làs i la Rússia de Putin –un eix tan fort, com a mínim, com el que uneix Israel i els Estats Units i a estones la Unió Europea– i recordant també que els mateixos drons iranians que han atacat Israel són els que fa servir Rússia per atacar Ucraïna. Zelenski ha dit, així, que la guerra de Gaza i la guerra d’Ucraïna són de fet, per a ell, una mateixa guerra de caràcter global.
Des de la fi de l’imperi otomà en aquella zona i del posterior mandat britànic sobre Palestina, hi ha en aquella zona un conflicte de caràcter nacional i territorial mai resolt. El conflicte que provoca l’existència de dos projectes nacionals sobre un mateix territori i amb poblacions relativament barrejades. Quan hi ha dos projectes nacionals sobre un mateix territori, una possibilitat és que un s’imposi a l’altre per la força i el destrueixi. En aquest cas, que només hi hagués espai per a un únic projecte nacional en tot el territori de l’antic mandat britànic, que incloïa Cisjordània i Transjordània, o com a mínim un únic projecte polític entre el riu Jordà i el mar, eliminant l’altre. No sembla ni possible ni desitjable, al contrari. L’alternativa, doncs, aplicada també dramàticament a altres casos en el moment de la descolonització, és que en el moment de la descolonització els dos projectes nacionals es parteixin el territori. És el que van proposar les Nacions Unides en el seu moment, ja fa gairebé vuitanta anys. És a dir, la creació de dos estats amb fronteres definides, que es comprometin a no agredir-se –com deia l’escriptor pacifista Amos Oz, no cal que s’estimin, només cal que no es matin– i que acceptin minories respectades al seu interior. Això és complicadíssim. Tant, que mai no ha arribat a passar. Cal que les dues parts es reconeguin mútuament i cal definir per on passaran aquestes fronteres. Sobre un territori petit i carregat de significació emocional i religiosa, costa molt fer aquestes línies sobre el terra. Però en tot cas, la lògica és nacional i territorial. I és en termes territorials quan es resol.
Però l’escalada de violència que comença amb el pogrom de Hamas l’octubre passat, ni pel moment en què es produeix ni per quins són els seus protagonistes i quina és la seva retòrica ideològica, s’explica en aquest marc. El moment en què es produeix no és el més allunyat de la història pel que fa a l’acceptació real dels dos estats: precisament és el moment en què són més madurs els intents d’aproximació entre Israel i els països àrabs de l’entorn, que si acaben fructificant portaran necessàriament a un reconeixement d’un estat palestí, avalat pels altres països àrabs. Un acostament entre Israel i els països àrabs que, per cert, no interessa en cap cas a l’Iran, perquè precisament es produeix pel recel compartit davant de les ambicions geopolítiques iranianes.
D’altra banda, la reivindicació de Hamas –i de l’Iran, que li dona suport– no és la creació d’un estat palestí al costat d’Israel. No és ni tan sols la creació d’un estat palestí. És l’eliminació de l’estat d’Israel, en el marc més general d’una exportació del model polític i religiós de la república islàmica dels aiatol·làs. I l’argumentació entorn d’aquell atac inicial no és ni territorial ni es fa en nom els drets dels àrabs, sinó que és de caràcter religiós i es dirigeix al conjunt dels musulmans. “Jerusalem serà dels musulmans”, ha dit Ali Khamenei. Ni dels jueus ni dels cristians (encara que siguin àrabs) ni dels laics. Israel és una falca jueva i occidental en terra musulmana que ha de ser extirpada. Els Estats Units no són tan sols un aliat estratègic d’Israel, sinó que són sobretot l’encarnació d’aquest occident que cal combatre. També Lavrov, el ministre d’exteriors rus, parla d’occident com a adversari, tant quan es refereix al Pròxim Orient com quan es refereix a la guerra d’Ucraïna.
Una part molt important de l’opinió pública occidental ha cregut –o ha volgut creure o ha volgut fer veure que creia– que l’escalada actual de violència al Pròxim Orient s’ha de llegir en la lògica del problema nacional i territorial no resolt. I és evident que aquest problema cal resoldre’l. Però com ara s’ha vist, amb l’atac iranià, que aquest problema greu, que cal solucionar, no és en el fonament de l’actual radicalització del conflicte. Els dos estats són la solució, però d’un altre problema, no d’aquest. Tot i que alguns dirigents occidentals lliguin les dues coses. Alguns, com Pedro Sánchez, per pura frivolitat i per ganes de gesticular davant del propi electorat, per raons domèstiques. D’altres, més respectables, fonamentant-ho en la hipòtesi –només pot ser una hipòtesi–, que si se solucionés el conflicte nacional-territorial, l’altre conflicte, el geopolític i religiós tindria menys llenya per fer foc i s’acabaria apagant.
Veus àrabs de Cisjordània han dit aquests dies que l’atac de l’Iran contra Israel (i el de Hamas de fa mig any) són una catàstrofe per a la seva causa, que és la d’un estat palestí. Els governs àrabs de la zona s’han posat d’esquena a l’acció iraniana o, com en el cas de Jordània, l’han combatut directament. L’atac iranià situa l’escalada del conflicte en un marc global, geopolític, amb una retòrica religiosa o ideològica antioccidental. Hi ha un conflicte real, nacional, territorial, que s’ha de resoldre, però la seva resolució s’ha de produir en un altre àmbit, en una altra lògica, que no tan sols és diferent sinó que és contraposada a lògica de la confrontació entre l’Iran i Israel (i dels blocs geopolítics respectius). El que està passant no hi ajuda gens. Quan tens dos problemes, necessites dues solucions, o dues actituds. Amb una solució única o una única actitud per a tots dos problemes no n’hi ha prou. I molt sovint equivocar-se en el diagnòstic del problema és equivocar-se en les solucions que s’hi podrien aplicar o en les actituds amb què els hauries d’enfrontar.
