Josep Maria Vall, militant d’Esquerra Republicana amb clares aspiracions a refregar cadira, ha publicat un article titulat “L’octubrisme” en què critica als qui defensem que el referèndum del Primer d’Octubre és un mandat vinculant i, per tant, vigent. És un article meravellós.
Meravellós, en primer lloc, perquè fins ara les cúpules dels partits del procés i les seves respectives claques ens menyspreaven titllant-nos d’hiperventilats. És d’agrair que Vall, inventant l’adjectiu “octubristes”, ens hagi rebatejat amb un nom molt més respectuós i fidel a les nostres conviccions polítiques. Ens el quedem!
Però si és meravellós, sobretot, és perquè Vall -que considera l’1-O com “un gran dia pel nostre país”, una descripció que també valdria per la nit del 6 a 2 contra el París Saint Germain-, no cau en la trampa de ficar en el sac dels octubristes als actors polítics que no ho són però que ho fan veure.
Amb gran encert, Vall decideix, per exemple, que la CUP no mereix ser classificada com a octubrista. De fet, fa mil anys que aquest partit no defensa la validesa del Primer d’Octubre i aquesta mateixa setmana hem sabut que es podria presentar a les eleccions proposant de fer un nou referèndum. Si en vols fer un de nou, és perquè l’anterior no el consideres vàlid. Per a Vall, tampoc és sospitós de cometre octubrisme el grup de Puigdemont & friends. Si realment consideres que el mandat del referèndum és legítim -com de vegades defensen els Puigdemontistes-, no necessites ratificar-lo en unes eleccions demanant una victòria en vots. Amb els escons n’hauries de tenir prou. Ara Elsa Artadi ha dit que ni tan sols una majoria en vots valdria per fer la independència i que només representaria “un punt d’inflexió”. Vall tampoc assenyala Demòcrates perquè l’unilateralisme d’Antoni Castellà, que fa un segle que és diputat, doncs escolta, fa pixar de riure. Ell ja pot dir missa, però la realitat és que d’una banda està al Parlament amb ERC i de l’altra està al Consell per la República amb Puigdemont.
Per últim, l’articulista d’ERC tampoc dóna a l’ANC el privilegi de ser titllada com una associació octubrista. És cert que Elisenda Paluzie no és Jordi Sánchez, que treballava directament per Puigdemont, però la presidenta de l’Assemblea també forma part del Consell per la República, que és la joguineta del president que va renunciar a fer efectiva la independència. I ara sembla que l’ANC ha comprat aquesta pastanaga convergent segons la qual amb una majoria d’escons al Parlament de Catalunya no n’hi ha prou per fer la independència. A més, segons ha publicat aquest diari, l’ANC podria acabar configurant una llista electoral si cap partit es compromet a fer efectiva la independència en cas que s’assoleixi un 50% dels vots. No ho entenc. Hi ha més d’una formació que es presentarà a les eleccions amb el compromís de fer-ho si s’aconsegueix una majoria en escons. Per què l’ANC els ignora, per què no vol donar suport a aquestes llistes noves i prefereix fer la seva pròpia?
Amb tot, els actors polítics que segons Vall mereixen ser al podi de l’octubrisme, són tres: els CDR, el FNC i Primàries Catalunya. Els CDR han mantingut la lluita al carrer i mereixen tot el meu respecte, però la independència no es pot fer, només, des del carrer. Ells mateixos han patit les conseqüències de tenir les institucions en contra, cada cop que el Govern català els envia la policia per atonyinar-los. Pel que fa al Front Nacional, en fi, són aquesta gent que s’ha teletransportat al present des de l’època de les croades i pretenen guanyar poder prement els instints baixos i salvatges de la gent, de la gent amb morals del passat.
A l’altra banda de l’arc octubrista hi ha Primàries Catalunya, que vol aplicar el mandat del Primer d’Octubre a través de la regeneració política i de l’aprofundiment democràtic. Primàries vol transportar el poder de la gent a les institucions catalanes, i per això es presentarà a les eleccions amb una candidatura ciutadana sorgida d’un procés de primàries amb llistes obertes, on tothom pot presentar-s’hi i on tohom tindrà dret a votar. Octubristes, sí, octubristes amb objectius polítics i amb valors del segle XXI.
Astrid Bierge23
