El PP català està demostrant un excés de megalomania. I ho fa desacomplexadament i d’una manera prou perillosa. Tant el partit —en general— com els seus representants —en particular— demostren un fatxenderia pública que no s’ajusta a la representació real que tenen al Parlament de Catalunya. N’és una bona mostra l’actitud l’Alicia Sánchez Camacho en les reiterades i grandiloqüents compareixences. La número u dels populars a Catalunya s’atorga el rol de pont entre el govern català i el govern espanyol, en una mena de ficció que només es creu ella. Però Sánchez Camacho oblida que ni forma part del govern de la Plaça Sant Jaume ni va obtenir els vots necessaris per esdevenir condicionant a Catalunya. Els populars catalans pateixen un miratge: s’han pensat que la majoria absoluta del PP a Espanya els permetia actuar al Principat sense cap mania i amb total impunitat. Això ja ho va fer el PSC en nom del PSOE i ara mateix no passen pel millor moment precisament per un problema d’identitat majúscul.
Tanmateix, aquest error de càlcul esdevé més important encara perquè el PPC es pensa que el seu “idil•li” amb CiU serà etern. Tard o d’hora es farà palès el que tothom ja sap: que el PP és un soci inconvenient. I els primers que ja ho saben són els líders de CiU. El que està clar, a pesar de les aparences: el PP no és de cap manera un bon aliat per donar respostes als reptes que CiU diu haver-se plantejat per al futur Catalunya. Tard o d’hora es veurà clarament. Ni el pacte fiscal, ni la possibilitat d’exercir el dret de decidir, ni la independència s’aconseguiran agafats de la mà d’un partit que té com a únic imaginari col•lectiu España. Fins i tot m’atreveixo a dir que encara més aviat es veurà que tampoc no és l’aliat més adequat per resoldre el dia a dia, com ara l’aprovació dels pressupostos. Temps als temps. El problema és que el PP no entén que la política catalana és molt diferent a la política espanyola. Aquí la realitat és tan complexa a conseqüència de la reivindicació nacional, que la geometria variable pot causar-los un gran ensurt. Avui CiU es decanta per pactar amb el PP perquè el context de crisi ho propicia, però ben aviat —quan es torci la reivindicació del pacte fiscal—li caldrà trobar altres aliats.
És per això que recomano als líders dels populars catalans una bona tassa de til•la. Una bona dosi d’aquestes herbes remeieres els farà que puguin veure-hi més clar, els tranquil•litzarà i els ajudarà a controlar-se. Potser així copsaran d’una vegada el lloc que els ha reservat la història d’aquest país. La política és com una cursa de Fórmula 1: les coses passen molt ràpidament i qui es despista, qui perd el control, descarrila.
