El principal atractiu d’uns Jocs Olímpics radica en l’oportunitat que ofereix per enviar al món un anunci d’uns quants dies, en relació a un indret determinat i la seva capacitat d’atracció. És un espot que difícilment es podria pagar amb diners i que, ja ho hem vist en edicions anteriors, té com a principal benefici la internacionalització. Per damunt de qualsevol altra consideració, uns Jocs d’Hivern a Catalunya situarien el Pirineu al mapamundi. Una operació que sens dubte comporta riscos, però que compta com a principal oportunitat la d’arribar a públics que d’altra manera no coneixerien aquest racó de món. Això compensa els possibles peatges d’un tal festival de neu? Repassem.
Seria una operació d’espanyolització. És evident que la imatge que es retransmetria seria la de la realitat política del moment, i si encara som al Regne d’Espanya això és el que se’n desprendria. Però és un error pensar que les operacions de Marca España acaben fent retrocedir la catalanitat. El 1929 es va obrir l’Expo Universal de Barcelona amb la de Sevilla, i el règim va aprofitar per fer un desplegament castís de gran volada, Poble Espanyol inclòs. Menys de dos anys després es proclamava la República Catalana. Amb Barcelona’92, es va provar de repetir una engalipada semblant, tot sumant l’Expo de Sevilla i el 500 aniversari de les glòries americanes –i al cap de no gaires anys arrencava el procés d’independència. Una cosa no té perquè portar a l’altra, per molt que ho brami algun polític des de l’altiplà.
Despeses inútils per 4 dies de sarau. Ja fa anys que la majoria dels pressupostos olímpics acaben amb superàvit, inclosos els Jocs de Barcelona. El patrocini, les entrades i els drets de retransmissió ho fan possible. Una altra cosa són les inversions, que queden al territori i que cal limitar a les que es considerin necessàries i sostenibles. En aquest sentit, no estaria de més un recompte de les infraestructures que caldria posar al dia, línies de tren, aeròdroms, carreteres segures, allotjaments que ajudin a repoblar i evitant els barris vocacionals deserts. Tot s’ha de fer amb la màxima cura i consens, però segur que la gent del Pirineu pot presentar un bon llistat de greuges encarrilats a millorar el seu futur.
Si fóssim República no ens caldrien aquests invents. Ben segur que no, però encara no ho som, cosa que al meu entendre és ben trista. Ara mateix, a més de treballar de valent per tenir-la aviat, podem fer en paral·lel que el nostre país s’aproximi al país que volem. Per exemple, mirant de reequilibrar el territori i de contribuir que l’Alt Pirineu surti de les dinàmiques que pateix des de fa més d’un segle, en què la regió s’ha despoblat i la zona s’ha anat convertint en un cul de sac. Si algú té una gran idea que sigui molt millor, endavant, però si no, val la pena mirar-se això dels Jocs amb deteniment.
Els Jocs es basen en un model caducat. Pot ser, però també és veritat que hi ha hagut tants models com edicions dels Jocs olímpics. No té res a veure Beijing amb Sochi o Salt Lake City o Sapporo o Albertville. Darrerament, sembla que el Comitè Olímpic Internacional afavoreix les propostes sostenibles, que es poden adaptar al terreny. S’han acabat les obres faraòniques que movien muntanyes; aquest va ser el cas de Sarajevo amb el bobsleigh, una prova que si es volgués, es podria tornar a celebrar a Bòsnia. La rapinya i la despesa sumptuària ja no s’estilen gaire entre els estaments olímpics. I a diferència de fa uns anys, els Jocs poden ser policèntrics i transfronterers, essent un govern com el govern català (i no necessàriament una ciutat) la peça central de l’engranatge.
Ja n’estem farts de festes estranyes. Si això equival a dir que ens trencarem les banyes en trobar fonts autòctones i permanents de dinamisme, hi estic del tot d’acord. Posem-nos-hi sense dilació i que ploguin les alternatives. Però si el que en realitat fem és instal·lar-nos en el No a tot tenim un problema descomunal. És obvi que a qualsevol projecte de futur hi podem trobar pegues, i les objeccions poden ser molt fonamentades, estiguem parlant de la proposta de l’Hermitage, o d’un nou aeroport o dels Jocs d’Hivern. Ara bé, resulta ben sospitós que no es tracti ni d’un ni de dos projectes rebutjats, sinó de gairebé tots. El més estrany és que renunciem a les oportunitats i el geni, i jo juraria que ho fem per pur conservadorisme. Encara que ho vestim de progressisme.
Això ho hauríem de votar tots. Caram, com s’assembla aquesta expressió a una cançoneta que no hem deixat de sentir en els darrers anys. Alerta, doncs; no confonguem l’autodeterminació amb l’alterdeterminació (el dret inexistent d’uns altres a decidir per tu). Prou que s’ha despoblat l’Alt Pirineu com per esclafar la seva capacitat de decisió sobre el seu entorn amb milers de vots de les zones metropolitanes. Estaríem inflant d’entrada aquell desequilibri que pretenem corregir.
Jo penso que caldria donar una oportunitat al projecte dels Jocs del Pirineu. Com deia al principi, podem fugir d’estudi respecte a la internacionalitat de l’alta muntanya –o podem deixar que ho decideixin els ciutadans més afectats. Podem oferir a una gent que sempre s’ha sentit maltractada l’ocasió de demanar la lluna, sabent que com a molt ens hi acostarem, però que farem l’esforç, i que el farem tots plegats sota el seu lideratge. Podem descartar la idea d’entrada, o podem oferir a la gent del Pirineu el dilema de si es volen inspirar en noms que avui són mítics, com Saint Moritz o Sapporo o Lillehammer o Albertville, cadascun al seu estil, i que triïn el que més els abelleix.
Podem acceptar que la gent voti pel seu futur, o bé deixar que tot continuï com en els darrers cent anys, sense fer res, mirant com creix la llista de centenars de pobles abandonats, contemplant amb desídia el cap de setmana les escoles que han tancat i les cases que s’han enrunat. Podem continuar fent la revolució, com deia Sartre, fins a l’últim vietnamita… que en aquest cas equivaldria a buscar la puresa fins a l’últim habitant de les terres altes. Urbanites, siguem humils.
