Admeto que tinc una debilitat especial pels petards. Un vici compartit amb els nanos. Els petards eren un dels pocs entreteniments trapelles que eren permesos als grisos anys vuitanta. També comparteixo la idea de Manuel Delgado que els petards, són, precisament per tocar allò que no sona als que no els agraden els petards. Total, és un cop a l’any, o potser dos, si per Sant Pere algú encara hi fa revetlla. Durant l’any n’hem d’aguantar moltes de cabronades. Moltíssimes. Per tant, fem les paus. Al capdavall, el foc i la pólvora formen part de cert ideari popular i d’una tradició secular, i, fins i tot, un punt atàvic. Donin gràcies al fet que no es cremen ni fàbriques, ni bancs, ni convents, com a les revoltes del XIX o el XX. Ara el poder només plora pels contenidors, els nous tòtems de les societats d’ordre.
A més, els petards són una militància. De fet, per a mi, és una mostra de catalanitat. És Sant Joan, la Diada dels Països Catalans, una unitat cultural que el dia que els seus habitants s’adonin del seu potencial serà gairebé una mascletada. Per això, mantenir els petards també és en certa manera, la irreverència del discurs de la correcció absoluta i buida. Tirar petards, encendre la metxa i cardar-hi foc és un minialliberament nacional i personal en forma de petita rialla, trapelleria, o cabronada. Soroll, foc i riures. No em diran que l’algoritme no és bonic.
Per això, enguany em fa encara més il·lusió tirar petards. En veure com volen convertir la capital del meu país, la capital de les Bullangues o la Jamància, de la Setmana Tràgica, de 4 d’Octubre, la Crema de la fàbrica Bonaplata, de la Revolta de les dones de 1918, de la que va aguantar l’embat del 36, la de la vaga del tramvia o la que va ha resistit fins ara a la seva espanyolització absoluta. Potser no hi té res a veure, però tirar petards m’ho agafo com un recordatori dels que ens neguem a convertir Barcelona en la ciutat espanyola progre.
Aquesta és la Barcelona que imagina el front lerrouxista que ara desacomplexadament ha tornat a agafar el poder de la ciutat, amb el discurs tronat de fer passar Xavier Trias i Ernest Maragall com la nova Lliga. Tenir el poder de Barcelona és clau, no només per la legítima gestió del poder, sinó per aconseguir diluir Barcelona dins l’espanyolitat dels wokes borbònics. Van creure que Trias i Maragall imaginaven Barcelona com a capital d’una nació; sí, dic creure. I això no s’ho podien permetre. Encara ens queden els petards.
16
