L’alcalde ultradretà de Perpinyà, Louis Aliot, no ha trigat ni un any a visualitzar el canvi d’orientació que vol imprimir a la ciutat. És de manual bàsic: canviar l’escut i el lema, que passa de «la catalana» a «la radiant», com qui no vol la cosa, i millor no ens preguntem què redimonis significa això tan bonic de «la rayonnante»: exactament, res. A més, ha recuperat una imatge de Sant Joan suaument retocada i no gaire reeixida, però que té prou tradició històrica al darrere. S’ha organitzat un bon enrenou, com era d’esperar, perquè tocar els símbols és sempre una declaració d’intencions, però no està de més recordar que Aliot va guanyar les municipals l’estiu del 2020 amb un 53%…
I ara, apa, a reivindicar la catalanitat de Perpinyà, que és la trampa que hàbilment ha dissenyat Aliot.
Però, segur que ens importa molt, als germans o cosins de la banda sud dels Pirineus? Sobre el paper, sens dubte. A la pràctica, poquíssim, perquè la Catalunya Nord no forma part del nostre imaginari col·lectiu central. És una «cosa» que no acaba d’encaixar, entre moltes altres raons perquè la tasca combinada de França i Espanya en matèria de descatalanització ha tingut un èxit no gens menyspreable. Ens costa saber qui som i què som, i a sobre hi ha hagut moviments de població que han desdibuixat profundament el mapa tradicional del gran país, divers i policèntric, que vam er i que no està clar que siguem ara mateix.
La Catalunya Nord ens posa una i altra vegada al davant un mirall, en el qual no ens acabem de reconèixer. Ens retorna la imatge de la complexitat territorial i històrica de la catalanitat, plena d’ulls de poll i qüestions no resoltes, que diuen: tu trepitja’m i veuràs.
La història de les urnes amagades per al primer d’octubre del 2017 és una d’aquelles «coses» que no acaben d’encaixar i que conviden a repensar qui som, a una i altra banda del Pirineu que ara veiem com una frontera «natural», quan no ho ha estat en absolut durant mil·lenis.
La «cosa» és sempre la mateixa: sempre surt una imatge desdibuixada, castigada, d’un sol país amb identitats creuades i fins i tot contradictòries, un país que mai no serà el de Barcelona, però que és clarament diferent d’Espanya i de França.
La Catalunya del mig (situada entre la del nord, la del sud i la de l’est o marítima), mal lligada amb l’únic estat independent català del món, Andorra, i diria que no gaire ben encaixada amb l’únic territori on és oficial la llengua occitana, l’Aran, ressorgeix sempre de les cendres. És una realitat tossuda, menys feble del que podria semblar, perquè sempre retorna.
Per això a l’alcalde Aliot li fa nosa una Perpinyà catalana. Prefereix una ciutat assolellada, radiant, estiuenca. Neutra, amb una lleugera pinzellada de color turístic, les quatre barres reduïdes a unes coloraines sense significat dintre de la gran república francesa, un artefacte polític de gran èxit i gran eficàcia que el nacionalisme espanyol sempre ha volgut imitar, ignorant que abans que res és una república, una democràcia sòlida, una gran potència del nucli dur d’Europa, amb infinits defectes, però també amb moltíssimes virtuts.
Aliot sap perfectament que ara qui en realitat està radiant, en un altre sentit, en el d’emetre, és Catalunya. Mig ofegada en un marasme de confusió i paràlisi política, la Catalunya del mig emet un missatge perillós per als dos grans estats que l’han dominat i perjudicat sistemàticament durant segles. I Catalunya emet aquest missatge des de fa una mica més d’una dècada, des de l’onada de consultes iniciada a Arenys de Mar el setembre del 2009: hi ha una altra realitat, amagada per la història, que relliga una sèrie de territoris, de grans planes a la vora del mar, de muntanyes i d’illes, que formen una «cosa» negada per la història dels darrers segles. Una «cosa» que ha sobreviscut a una història basada en un eix central: descatalanitzar, ridiculitzar, fer oblidar.
Aliot canvia l’escut de Perpinyà per generar interferències en el missatge que emet Catalunya des de fa uns anys i que ja no deixarà d’emetre en el futur, per patètica que sigui la nostra política. Quan has d’inventar-te això de «radiant» quan en realitat vols dir «francesa» és que hi ha alguna «cosa» que grinyola i amenaça l’statu quo dels darrers segles. És una versió light del vell somni madrileny: que el lema de Barcelona sigui d’una punyetera vegada «la española».
37 
