Ahir l’excomissari José Manuel Villarejo no va dir en seu judicial res que no sabéssim. Que els serveis secrets espanyols, com a mínim, van arriscar les vides de les persones que es trobaven a Catalunya l’any 2017 ocultant una investigació policial als mossos d’esquadra, per ser la policia espanyola qui desarticulés un atemptat terrorista de gran magnitud com el que un dels acusats va dir al jutge que la seva cèl·lula preparava. Vides que podien haver anat més enllà de les 17 que es van perdre a La Rambla i Cambrils si s’hagués produït el més mínim error de càlcul i els gihadistes, efectivament, haguessin pogut perpetrar aquesta matança major, si no hagués explotat el xalet d’Alcanar.
Això ho va publicar el diari Público, amb testimonis i documents, fins i tot els que el sumari va silenciar. Per tant, que ara ho digui un personatge com Villarejo, més enllà de la cruesa amb què ho expressa (“para dar un pequeño -pequeño!- susto a Catalunya”), no hauria de tenir cap valor addicional.
No servirà perquè l’Estat esclareixi els fets, ja que s’afanyaran a dir que és un mentider i que ho diu com a part de la seva venjança contra l’exdirector del CNI, Félix Sanz Roldán, cosa que és certa. Exigir a qui s’acusa de quelcom tan greu com posar en risc la vida de les persones per aturar el moviment independentista que sigui ell mateix qui es fiscalitzi és, com a mínim, ingenu. Si fossis capaç de fiscalitzar-te no cometries terrorisme d’Estat. O ho va fer amb els GAL?
Si ho necessitem per acabar de convèncer-nos, potser tenim un problema d’inseguretat en el nostre discurs, que necessitem que vingui l’enemic a confirmar-nos-ho, i si ja n’estàvem convençuts però ens pensem que això deixarà sense excuses els que ens deien conspiranoics, estarem implicant que les boques espanyolistes les tapen els arguments, quan hem pogut comprovar un cop rere l’altre que poden negar l’evidència sense cap problema.
Si ens pensem que aquesta evidència sí que serveix fora de l’Estat espanyol, estarem pressuposant que existeix aquest conte xinès que últimament certs polítics independentistes (especialment els propers a Junts per Catalunya) han tornat a posar sobre la taula, que és allò de la causa justa, que no és res més que el Carregar-se De Raons 2.0 convergent, quan cap Estat ha hagut d’acreditar davant del món com de justa és la seva causa per ser independent. De fet, la majoria d’independències s’han fet per la força, a Catalunya ens hem dotat del referèndum com a eina de legitimitat perquè som una societat democràtica.
Si necessitem aquestes raons de cara a nosaltres mateixos, resulta preocupant que no ens sigui suficient el respecte al mandat de les urnes l’1 d’octubre de 2017, i trobem la legitimitat en la paraula d’un comissari corrupte que diu quelcom que a més ja sabíem. I a més, cap independència s’aconsegueix jugant a empatar, que és el que portem fent des de després del referèndum, amb el màxim exponent en la declaració d’independència fake del 27 d’octubre com a resposta a l’aprovació al Senat de l’article 155 de la Constitució.
Alguns, d’altra banda, afirmen que això hauria de ser com a mínim l’espurna que mobilitzés el carrer. I seria coherent si ho fes per forçar els polítics independentistes a protegir d’una vegada la seva població davant d’un Estat que és capaç d’arriscar-la per mantenir la unitat fent una declaració d’independència. Però si seguim votant els mateixos partits des de fa cinc anys, que té un cost personal pràcticament nul, em resulta difícil pensar que assumirem el risc de revoltar-nos contra ells al carrer. Si ens mobilitzem contra l’Estat però l’independentisme institucional es limita a demanar-li explicacions, és a dir, a apel·lar a la moral de l’enemic, no servirà absolutament de res. A Espanya no se li ha de reclamar absolutament res, és una pèrdua de temps que inverteix molt bé per derrotar-nos. D’Espanya cal marxar-ne.
