L’antidemocràcia
L’antidemocràcia és tota actitud, estructura o pràctica que impedeix o buida la participació real del poble en les decisions col·lectives. No és només la negació formal de la democràcia, sinó qualsevol forma de poder que es concentra, manipula, exclou o silencia la ciutadania, substituint el diàleg per la imposició i el bé comú per l’interès d’uns pocs. No cal una dictadura per viure en un ambient antidemocràtic: n’hi ha prou amb institucions opaques, partits tancats, mitjans manipulats o ciutadans desmobilitzats. L’antidemocràcia creix en la indiferència, en el desinterès pel bé comú i en la por a la llibertat de l’altre.
Adopta formes subtils: manipulació mediàtica, judicialització de la política, espionatge, censura, desigualtats extremes o ús partidista de les institucions. S’instal·la quan el poder deixa d’estar al servei del poble i es converteix en un instrument per perpetuar privilegis. Substitueix el debat pel control, la crítica per la propaganda i la diversitat per l’obediència. Pot disfressar-se de democràcia, mantenint les formes externes —eleccions, institucions, discursos— mentre buida el seu contingut real.
Combatre l’antidemocràcia no és només resistir-se a l’autoritarisme, sinó també cultivar una cultura de participació, paraula compartida i responsabilitat col·lectiva. La demòtica és la seva antítesi: allà on l’antidemocràcia aixeca murs, la demòtica obre camins; allà on concentra el poder, el reparteix; allà on imposa el silenci, convida a parlar. Una societat només pot dir-se democràtica quan el poble no sols vota, sinó que participa, controla i construeix cada dia el seu destí.
La democràcia pot morir lentament, sense cops d’estat ni revolucions, sinó per desgast intern. Quan el poder es concentra, quan la por o la desinformació paralitzen la societat, o quan la ciutadania renuncia a participar, el buit és ocupat per l’autoritarisme disfressat de legalitat. El perill no és només perdre drets; és acostumar-se a la seva pèrdua. El camí de la democràcia no s’ensorra d’un dia per l’altre: es va erosionant, com una pedra colpejada per la rutina i la indiferència.
La democràcia al món
Tot i les seves imperfeccions, una incerta democràcia s’ha estès arreu com a referent de llibertat i dignitat humana. Però avui, més que mai, es troba amenaçada. A escala global, la pràctica viva de la democràcia mostra signes de regressió: molts estats han vist com es redueixen els espais de participació ciutadana, la transparència i la responsabilitat institucional, mentre augmenten la concentració del poder i les limitacions als drets civils i al debat públic.
En molts països, els governs autoritaris es presenten com a garants d’estabilitat, però alhora restringeixen drets, erosionen la independència judicial, controlen els mitjans i persegueixen la dissidència. En d’altres, sense arribar a l’autoritarisme obert, la democràcia es veu debilitada per la influència dels lobbies, la polarització política i la desconnexió entre les institucions i la ciutadania. La democràcia liberal occidental, sovint, es buida de contingut sota l’aparença de normalitat: la política es redueix a espectacle, la informació a entreteniment i la ciutadania a consumidora de promeses.
Tal com s’ha dit, la democràcia no és una propietat que pugui tenir un estat, sinó una pràctica viva del poble. Per això, en cap lloc del món hi ha democràcia plena: sempre hi ha límits a la participació efectiva, a la deliberació real o al control ciutadà sobre les decisions col·lectives. Alguns estats occidentals —com Suïssa, Noruega, Suècia o Islàndia— ofereixen més espais on la ciutadania pot influir, deliberar i decidir sobre el seu futur. Altres —com Espanya, França o Itàlia— tenen una participació parcial: hi ha eleccions lliures i drets formals, però la influència real del poble en les decisions clau és limitada i els partits jeràrquics restringeixen la participació directa. Finalment, països com els Estats Units, Hongria o Polònia presenten elements clarament antidemocràtics, com la concentració del poder, la dependència dels interessos econòmics o les restriccions mediàtiques i institucionals, que impedeixen un control efectiu per part de la ciutadania.
En aquest context, la democràcia —entesa com a pràctica viva del poble— es troba en una situació crítica, tant a escala global com local. Les noves tecnologies, que haurien de ser eines de llibertat, s’han convertit sovint en instruments de vigilància i manipulació. En el segle XXI, la democràcia ha d’afrontar el repte d’un món interconnectat, on el poder econòmic i digital supera sovint el poder polític. La seva defensa ja no és només un afer nacional: és una causa global i compartida.
L’Estat espanyol
A l’Estat espanyol, la democràcia formal instaurada després de la dictadura franquista ho va fer amb moltes limitacions d’origen. La Transició va ser un pacte de mínims, més orientat a garantir l’estabilitat i a deixar “atado y bien atado” el tardofranquisme, que no pas a aprofundir en la justícia o la participació popular.
Amb el pas dels anys, el sistema sorgit d’aquell pacte ha mostrat les seves mancances: un poder judicial poc independent, una monarquia heretada, un centralisme autoritari, corrupció estructural i una escassa cultura de rendició de comptes. A això s’hi afegeix el conflicte territorial, que sovint es resol amb repressió en lloc de diàleg, on la ciutadania no pot decidir sobre qüestions clau del seu futur.
Segons la definició essencial de democràcia, el poder resideix en el poble i s’exerceix de manera efectiva i compartida. Quan un estat impedeix que una comunitat decideixi sobre el seu futur col·lectiu, nega la democràcia mateixa. Cap institució, llei o elecció formal pot substituir la voluntat col·lectiva ni limitar el dret del poble a decidir el seu destí. La democràcia existeix només allà on la ciutadania té capacitat real de participar, deliberar i transformar la realitat que l’afecta; quan aquesta capacitat és restringida o prohibida, el principi democràtic queda suspès i el que resta són només estructures o aparences formals.
A Espanya, la incapacitat d’afrontar democràticament els reptes territorials i socials s’ha fet estructural. El conflicte amb Catalunya n’és un exemple clar: s’ha respost a una demanda de diàleg amb repressió, i a una aspiració política amb por i judicialització. Aquesta manera d’entendre el poder —basada en la imposició i no en la negociació— nega l’esperit democràtic. La política catalana tampoc se’n salva: massa sovint ha caigut en dinàmiques de partit, lluites internes i discursos simbòlics buits, allunyats de les necessitats reals del poble.
La democràcia espanyola, doncs, és més formal que real. Sense reconeixement del dret a decidir, sense igualtat de condicions per a totes les nacions i sense participació ciutadana efectiva, parlar de “democràcia plena” és, com a mínim, una exageració, si no una falòrnia.
Conclusió
Parlar de democràcia com d’una cosa que es té és poc útil i enganyós, perquè no és ni automàtica ni garantida. El que cal, i realment importa, és treballar per construir-la i reforçar-la cada dia amb consciència, coratge i participació. Només així la ciutadania pot exercir de manera efectiva el seu poder col·lectiu i influir realment en les decisions que l’afecten. La democràcia no és una possessió ni una conquesta definitiva, sinó una tasca quotidiana. Quan la convertim en rutina, mor; quan la vivim com a compromís, reneix. No n’hi ha prou de votar o confiar en els representants: cal pensar, parlar, escoltar i actuar junts. Només així la democràcia deixa de ser un mot i es converteix en una força —la força viva del poble sobirà.
Els temps que vivim ens interpel·len. Davant la crisi de representació i la desafecció generalitzada, només una ciutadania activa, capaç de deliberar, decidir i exigir responsabilitat, pot regenerar la política i preservar els avenços socials conquerits amb anys de lluita i esforç. La política institucional, per si sola, ja no n’és capaç. Aquí és on entra la demòtica, l’única via possible per al poder de la gent.
La demòtica és l’art i la pràctica de posar el poble al centre de la vida política. No substitueix la política, però la complementa: li dona vida i sentit. Permet participar, deliberar, controlar i transformar les decisions que ens afecten. Sense demòtica, la democràcia es buida de contingut; les institucions poden existir, però sense la implicació activa de la ciutadania no reflecteixen ni garanteixen la sobirania popular.
Això implica participar directament en la presa de decisions, donar veu i poder a la ciutadania i evitar que el poder polític i econòmic es concentri. La participació directa, la transparència, la rendició de comptes i el control públic de la informació són eines essencials per assegurar que la democràcia sigui viva i efectiva. Allà on la por vol imposar silenci, la demòtica encén la llum de la veu col·lectiva. Allà on el poder es concentra, restitueix la capacitat del poble per decidir i transformar la societat. La demòtica arrela al territori i es guia pel bé comú.
Vivim temps difícils i complexos, tant a Catalunya com al món, però també plens d’oportunitats. El camí cap a una democràcia plena passa necessàriament per la demòtica: l’exercici real del poder del poble, clau per obrir una nova etapa de democràcia més profunda, més humana i més autèntica. Només si la democràcia és cosa de tots —no un ritual, sinó una pràctica compartida— podrem parlar amb veritable sentit de llibertat. Sense demòtica, la democràcia és forma; amb demòtica, és vida.
