Segons ha explicat l’escriptor i periodista britànic John Carlin, corria l’any 1997 quan va entrevistar l’aleshores entrenador del F. C. Barcelona, Bobby Robson. Tot preguntant-li per la rivalitat Barça-Madrid, el tècnic va respondre: “És com França-Anglaterra en temps de Wellington i Napoleó”. I va afegir: “John, sóc el general de l’exèrcit de Catalunya! Això no té res a veure amb el que he fet abans”
El mateix Carlin recordava les paraules del seu compatriota en un article publicat el desembre del 2017 per afirmar que si guerra és la continuació de la política per altres mitjans, tal com va sentenciar Von Clausewitz, el futbol també ho és quan es tracta de Catalunya i Espanya. On rau l’origen de tot plegat?
El tradicional desconeixement dels catalans sobre la mentalitat dels nostres enemics, ens fa ignorar un fet cabdal: al Barça el veuen com una anomalia històrica. És un club traïdor. No és casualitat que hagi tingut presidents exiliats (Joan Gamper) o afusellats (Josep Sunyol). La seva trajectòria va lligada a les llibertats de Catalunya gairebé des de la seva fundació i ha esdevingut el braç esportiu d’un moviment polític, fos el catalanisme abans, sigui ara l’independentisme.
Tot això no ho podem ignorar quan parlem de l’afer Negreira que omple totes les informacions d’aquí i d’allà. Limitar-ho a una cosa purament esportiva, és no saber el pa que s’hi dóna. Com molt bé va percebre Bobby Robson fa més de vint-i-cinc anys, parlem de “guerra”. I en una guerra, quan defenses una ciutat o una posició, no et pots deixar les portes obertes perquè l’enemic entrarà fins a la cuina. Aquesta ha estat la badada amb els pagaments a les empreses de l’exàrbitre.
Tampoc no arribarem a entendre realment el que està passant sense tenir present la posició de l’entitat blaugrana en el decurs dels anys de l’anomenat “procés”. Sé que a molts independentistes els podia semblar tèbia i poc compromesa. Però això poc importa a la majoria de l’opinió pública espanyola, la qual no oblida que la Via Catalana del 2013 va passar pel Camp Nou o que el club es va adherir al Pacte Nacional pel Referèndum el 2017. “Són gestos que demostren el separatisme dels culers!”, bramaven llavors des de les trones “rojigualdas”. Penseu que se’ls havia oblidat?
Ara, casualment, a tots els poders espanyols (des del govern fins a la federació del ram) els ha agafat un atac d’honestedat esportiva, quan fa anys i panys que el món del futbol és un femer ple de mafiosos i mai no han dit res. No volen protegir aquest esport, volen salvar Espanya del màxim perill que amenaça, segons ells, la seva existència: l’independentisme català. Com fer-ho? Molt senzill: tot presentant al F. C. Barcelona com un club corrupte que va de bracet amb un moviment polític. Si un està podrit, l’altre també. Quan difamen al que pot ser el màxim altaveu internacional de la causa de Catalunya, ens estan enganxant la llufa d’una gent que no persegueix cap ideal. Que només vol l’enriquiment personal a través de martingales pròpies d’una organització criminal. Tot plegat, una gent detestable a la qual cal desposseir de qualsevol eina de difusió del seu pensament. Després de l’operació Catalunya, ve l’operació Barça. Va de pilotes, però no les de futbol.
1
10
