L’1 i el 3 d’octubre de 2017 varen marcar episodis de mobilització social importantíssims, que destil·laven una energia popular de canvi que anava més enllà del camp estrictament independentista. Tot un capital que s’ha anat desdibuixant, però que es manté latent. No serà per sempre, però. I recuperar -i governar- aquesta energia popular de canvi no es podrà fer a base de referències sobre moments fundacionals, embats i momentums d’allò que no va poder ser. El Procés, tal com l’hem conegut, ha conclòs.
Fets: el conjunt de l’independentisme polític ha estat davallant en bloc, del pic de 2.079.340 vots el 2017 hem aterrat als 1.362.206 actuals. 717.134 vots menys són l’expressió d’una reculada tan intensa, que comporta admetre d’una vegada per totes que convé iniciar un nou cicle d’acció política; que, per una simple qüestió de sentit comú, els mateixos lideratges de l’independentisme que han marcat la pauta del Procés no poden ser els que liderin la nova etapa que tot just ara hem de saber obrir. El moviment independentista declinarà indefectiblement si no es fa una profunda revisió del camí seguit fins ara. Què cal fer?
Per tal de recompondre l’independentisme és necessari que els diferents espais independentistes delimitin clarament el seu espai d’identitat política. La diversitat política de l’independentisme permet fer créixer el moviment molt més que si es tractés d’un bloc monolític. El fet és que entre les organitzacions polítiques independentistes hi ha diferències programàtiques importants si considerem l’agenda esquerra – dreta, de manera que tenim públics diferents i espais diferenciats pel que fa a preferències polítiques concretes. En conseqüència, ha de ser des de la delimitació de cada àmbit d’identitat política que els diferents espais independentistes han de confluir en una estratègia conjunta d’autodeterminació. Aquesta és una de les claus de la nova etapa. A ERC, la nostra contribució a la política d’alliberament nacional se situa en l’espai de l’esquerra nacional i volem que aquesta sigui tan hegemònica com sigui possible. A Nova Esquerra Nacional ens hem compromès a celebrar una Conferència Nacional d’ERC destinada única i exclusivament a fixar l’estratègia independentista del nostre partit. La convocarem en el primer trimestre de 2025.
L’independentisme ha de ser una política pràctica. Hem de recuperar pautes de cooperació amb el conjunt de forces polítiques favorables a exercir el dret a l’autodeterminació, però també amb les que com a mínim defensin que Catalunya és una realitat nacional. Seria un gran error estratègic dividir exhaustivament el país entre independentistes i no independentistes. I, des d’un punt de vista estrictament democràtic, s’han d’excloure del moviment els elements de dreta extrema que han proliferat darrerament amb el beneplàcit de la facció dretana de l’independentisme.
Al mateix temps, hem d’obrir el focus cap a l’exterior. Els independentistes hem de prendre molta més consciència de la potència del marc geopolític en què es troba el país. Els Països Catalans existeixen encaixonats entre dos estats molt potents, l’espanyol i el francès, ambdós claus a la Unió Europea. Per la seva banda, la UE té una potència enorme en dos aspectes essencials: les directrius en matèria de política econòmica i una posició radicalment refractària a reconfigurar fronteres, després de les darreres reconfiguracions frontereres originades amb la caiguda del bloc de l’Est en plena crisi sistèmica. La Unió és un club d’estats, sí, però és en aquest escenari geopolític que el sobiranisme ha de fer política. Estant, per exemple, amatents a la situació paradoxal que representa el cas del Brexit: el Regne Unit, un gran estat, motor històric de la UE amb França i Alemanya, realitza el seu procés d’eixida de la Unió en clau nacionalista, mentre que dues de les seves nacions, particularment Escòcia i Irlanda del Nord, plantegen reptes de sobirania nacional en clau federal europea. Aquest és el marc. Els vents que a Europa bufen en favor del retorn als estats concebuts convencionalment com a fortaleses sobiranes, ara obren una finestra política per a les nacions sense estat en clau de sobirania nacional, regeneració democràtica i federalisme europeu. La nostra agenda europea ha de ser democràtica, progressista i federalitzant: un baluard enfront de la reacció que aclapara Occident sota el flagell del trumpisme i el feixisme postmodern europeu.
Vist això, de l’actual atzucac no se’n surt per la via de solucions miraculoses que només condueixen a amplificar la impotència política. Treballar per esmenar l’estat de coses que condiciona el desplegament dels propis objectius és el que s’entén per política d’alliberament. I en això no hi ha pressa que valgui, sinó intel·ligència i una pacient sistemàtica de treball al servei de tothom qui forma part d’aquest país. M’aventuro a assajar quatre punts sobre què fer de manera immediata. Els considero elementals per refer el camí de la coordinació del conjunt de l’independentisme com a moviment polític plural i democràtic:
- Recuperar les aliances sobiranistes en el marc d’una Estratègia Nacional pel Referèndum d’Autodeterminació que aplegui les entitats de la societat civil i les organitzacions polítiques catalanes sobiranistes i independentistes d’arreu dels Països Catalans. L’acord ha de perfilar concretament què acordarem en el desplegament de l’agenda nacional, en dos aspectes fonamentals: a) la capacitat de mobilització; b) la coordinació institucional per a l’autodeterminació. Això darrer comporta sumar sempre en objectius d’alliberament nacional, a les cambres legislatives i als ajuntaments, encara que els independentistes no compartim govern. En aquest aspecte, és estratègic coordinar accions al Congrés dels Diputats.
- Enfortir les pròpies organitzacions polítiques i promoure l’autoorganització popular en aquesta densa xarxa associativa de què disposa el país. En aquest mateix sentit, potenciar una societat civil incondicionalment democràtica, independent, autoexigent, crítica i autònoma del poder polític institucional i del sistema de partits, però conscient del seu marc nacional.
- Ampliar les interlocucions polítiques europees. Insistir a treballar sobre centres de poder i d’influència que puguin tenir el conflicte català en agenda, o que com a mínim es mostrin receptius a les demandes polítiques de sobirania.
- Fer servir per sistema la força política institucional i popular per pressionar l’Estat cap a una resposta política amb relació al conflicte català. Respecte de l’Estat, hem de seguir una estratègia de confrontació permanent. No hi haurà solució al conflicte sense autodeterminació. La qual cosa inclou que l’independentisme participi dels canvis a produir a l’Estat des d’una perspectiva democràtica i de progrés en sentit republicà. El canvi de règim d’una monarquia a una república obre la porta a la nostra sobirania. En aquest sentit, un objectiu polític de les forces sobiranistes dels Països Catalans, Euskal Herria i Galiza ha de ser destronar la monarquia espanyola.
