Quan van enviar a presó la primera vegada en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, jo vaig fer un tuit d’allò més ingenu. No recordo literalment el contingut, però venia a dir a l’Estat que ho pagarien car. Encara tenia l’esperança que les mobilitzacions aquelles sostingudes en el temps de què alguns parlen avui (avui!, perquè ha passat prou temps com per assegurar-se que no es produeixin) mantinguessin viu el conflicte fins que a Espanya li sortís més costós sostenir-lo que solucionar-lo democràticament.
Però aquelles mobilitzacions no es van produir. Hi va haver protestes, sí, però com una manera de desfogar-nos, però les entitats convocants ja es van assegurar que no plantegessin cap problema a ningú. Com no va plantejar cap problema a ningú la manifestació davant de la conselleria d’Economia precisament perquè Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, pujats en un Patrol de la Guàrdia Civil, ens van enviar cap a casa en comptes de cridar-nos a continuar allà els dies que calgués.
Un dels arguments tramposos que es van fer servir aleshores és que la presó dels Jordis ja suposava un problema per l’Estat. Ja sabeu: les denúncies d’Amnistia Internacional, les exigències del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU, i blablabla. Tres anys i mig després, tenim a Jordi Sánchez encarregat d’aigualir el discurs de Junts per Catalunya pel que fa a la unilateralitat sense que Carles Puigdemont prengui mal i a Jordi Cuixart reclamant un altre referèndum per “tornar-ho a fer”. Ens podem fer una idea del gran problema que ha portat a l’Estat tenir-los tot aquest temps a presó. Això sense comptar el suport a Pedro Sánchez perquè no hi ha alternativa com defensa Gabriel 18-meses-y-ni-un-dia-más Rufián.
Jo em pregunto què vol tornar a fer Jordi Cuixart, amb aquesta segona persona del plural, i això a qui inclou. Comparèixer davant dels mitjans el dia anterior de l’1O per dir que 1 milió de persones esperant a la porta dels col·legis era una fotografia internacional que ja ens havia de donar per satisfets, després d’haver pogut votar el 9N de 2014? Enviar-nos cap a casa un dia en què l’Estat deté membres d’un parlament electe sense proves i escorcolla seus de partits sense ordre judicial perquè “ja no hi fem res, aquí, companys”, amb tot de televisions internacionals transmetent en directe? No reclamar al Govern que complís la llei del referèndum declarant la independència 48 hores després d’un resultat a favor a la votació? Lliurar-se sense oferir resistència als hereus del Tribunal de Orden Público? Ser indultats tres anys després i afirmar que el que cal és que més gent estigui disposada a anar a presó amb el resultat que hem vist que ha donat? Afirmar que, sabent un mínim d’història i liderant una institució fundada durant el franquisme, no s’imaginava la repressió de l’Estat (una repressió, d’altra banda, totalment assumible pels activistes de qualsevol país que volen forçar el poder a fer alguna cosa)? Atrevir-se a dir que el nostre límit és la violència, convidant així que l’Estat la faci servir quan vulgui per frenar qualsevol intent d’emancipació nacional? Què de tot això vol tornar a fer Jordi Cuixart?
No ho torneu a fer, si us plau, Jordi Cuixart. Perquè ho heu fet tot malament. El que podeu fer és alguna cosa nova. Per exemple, podeu, els que dieu que vau cometre un error de càlcul i no us esperàveu la repressió, us aparteu i deixeu pas a nous lideratges, perquè o vau ser naïfs o ara sou mentiders, i cap de les dues opcions és acceptable. Podeu respectar el resultat d’un referèndum que va permetre comptar vots a favor de la independència malgrat la violència i no donar la raó a la violència afirmant que aquest referèndum no és vàlid i que cal fer-ne un altre. Podeu fer que una institució com Òmnium Cultural faci por als polítics, i no sigui la seva crossa. Podeu començar per deixar aquest posat de monitors d’esplai i tractar-nos com a adults per una vegada a la vida.
