Fa un any i escaig, ERC investia Salvador Illa amb la promesa d’estabilitat i capacitat d’influència. També havia donat el sí al PSOE a Madrid, igual que Junts, que feia president Pedro Sánchez amb el famós acord de Brussel·les assegurant que situaria el conflicte polític català al centre del debat espanyol. Però aquella fotografia s’ha anat desenfocant: Illa governa amb mà de gestor, no de polític nacional, i l’independentisme s’ha vist reduït a comparsa d’un projecte autonòmic descafeïnat. I l’enfocament del debat de política general que ha arrencat aquest dimarts n’és la prova.
El president Illa ha aconseguit, sense despentinar-se i sense cap concessió que el desgasti electoralment, rebaixar el termòmetre nacional i tornar la política catalana al terreny còmode de la gestió. Habitatge, sanitat, pressupostos. Ni una paraula sobre autodeterminació i ni un gest que incomodi la Moncloa. En comptes d’un Parlament que discutia sobre sobirania, ara es debat sobre competències, impostos i fons europeus. El PSC ha recuperat el vell domini de la centralitat, i el president s’hi mou amb comoditat i amb la certesa que acabarà la legislatura.
ERC, que va justificar el seu vot a Illa amb l’argument de la responsabilitat i el “govern útil”, s’ha trobat en un carreró sense sortida. El finançament singular continua sent una promesa vaporosa, la taula de diàleg és un record i el seu discurs va més cap a la resignació que cap a l’esperança. De moment, ERC no obté ni rèdit polític ni emocional.
Tampoc Junts obté aquests rèdits. Continua esperant que “passin coses”. Però més enllà de la retòrica, la seva dependència de l’acord de Brussel·les amb el PSOE també el condemna a la impotència. El president Puigdemont pot advertir des de Waterloo que la tardor serà intensa, però Salvador Illa no té gens d’interès a moure’s del seu lloc: ha trobat en la desactivació del conflicte la seva millor fórmula de poder.
El balanç d’aquest any de Govern del PSC és punyent: l’independentisme ha donat estabilitat tant a Illa com a Sánchez, però a canvi ha perdut el relat i la iniciativa. L’amnistia ha servit per tancar ferides judicials, però també per clausurar simbòlicament una etapa. La paraula “independència” ha desaparegut del debat públic, i el Parlament s’ha convertit en un laboratori de polítiques autonòmiques desideologitzades.
Illa governa, i l’independentisme observa. Mentre ell parla d’habitatge i de gestió responsable, ERC i Junts es barallen per veure qui és més útil al PSOE. Però ser útil no és el mateix que ser influent. I en política, quan un partit deixa de marcar el relat, acaba jugant al camp de l’adversari. Illa ho sap perfectament. Potser per això governa tan tranquil.
