He estat uns dies a València, buscant-me, buscant-nos. Confesse que mai no l’havia visitat a fons, tot i que sí altres indrets del país germà, Benidorm, Alacant, Castelló, Peníscola… Mallorca la conec i l’he viscut força millor, tot i que no les altres illes. Pel que fa a Andorra i Aran, així com la Franja, no tinc un màster, però he trepitjat força aquelles terres i he intentat conèixer-les. Tinc pendent L’Alguer (i Nàpols i Sicília), però a canvi sí que he fet el màster de Neopàtria, Cetines i Constantinoble. I pel que fa a la Catalunya Nord, Provença i Occitània, són la meva segona pàtria, recorreguda a fons, com el gran país del Pirineu, com les estimades terres de Lleida o de l’Ebre… I podríem arribar fins a les fronteres de Múrcia o Andalusia, on hi ha sorpreses interessants per a les ments obertes…
Podria semblar un mapa turístic o sentimental, però en realitat és el mapa divers i dispers d’una gran nació europea. Qui el vulga “unificar” com si fos una Espanya o una França, s’equivocarà de dalt a baix, perquè és tota una altra cosa: un munt de coses que són elles mateixes, amb personalitat i identitat pròpia, que tenen en comú un eco d’unitat, marcades per dos grans estats europeus i en les quals s’hi han barrejat, amb diferents resultats, cultures d’altres indrets.
Un merder, vaja, on els cosins i els germans poden acabar parlant, sentint, vivint i pensant coses molt diferents. Però en les quals, si et prens la molèstia d’escoltar i estimar una mica, si t’oblides del “barcelonacentrisme” i del “catalunyacentrisme”, apareix nítida, clara, brillant, una unitat gairebé inconscient i desestructurada.
Jo no vaig néixer metropolità (soc de Manresa, de Vic, de Tous i d’Alemanya), tot i que visc el dia a dia en clau de Gran Barcelona: encara ara, seixanta anys després, no he entès per què no hem entès encara que som molt més que Catalunya i que aquesta és justament la nostra força. La d’una Europa diferent i perfectament possible i viable.
A València te n’adones. Pots viure en valencià més del que et penses, però hi has de posar afecte, delicadesa i respecte. Passa el mateix a Ciutat de Mallorca, a Perpinyà, a Tolosa de Llenguadoc o a Ripoll: si et creus que Barcelona és Catalunya, si ignores les immigracions, les cultures, les barreges, t’equivoques de país i d’història.
Mentre a Barcelona es malviu entre les restes del naufragi del 2017 (més una rendició ingènua, tramposa i covarda que una derrota) i hi ha qui es passa la vida discutint i conspirant (com devia passar el 1713 o 1714) sobre les misèries d’unes oligarquies també diverses i contradictòries, hi ha un gran país tan potent, tan divers, tan ric, que fa més por del que reconeixen aquells que el voldrien esborrar per sempre i no se n’acaben de sortir mai.
Un país tossut i mestís, però força coherent com a conjunt, on hi ha una sèrie de línies fortíssimes d’identitat expressades a través d’un ventall d’expressions d’una llengua plural que pot rebre diferents noms, d’una manera de ser i de viure diversa i comuna, amb un accent francès i castellà no gens menyspreable, però sobretot amb una formidable ignorància col·lectiva del que som i del que podem ser, en una Europa que no és impossible en el futur: ciutats, cultures i llengües fraternals, cuines agermanades, economies connectades i barreges humanes que no tenen marxa enrere.
Si hi posem pel mig la política del galliner i dels galls hormonats a la catalana, si ens perdem en debats identitaris i excloents, si ens deixem enverinar per partidismes i nacionalismes tronats, no entendrem res ni farem res.
Recomane molt un viatge tranquil, conscient, atent, a València, escoltar i mirar molt, amb absolut respecte i afecte fraternal. El mateix dic de Perpinyà, de Palma, de Tolosa, de la Provença, de Lleida o de tota aquesta geografia amagada, discreta, castigada, que té “links” andalusos, castellans, algerians, francesos: és un gran país de països que des de Barcelona no s’entén. De fet, des del melic de Barcelona no s’entén ni tan sols Catalunya, que és només una xicoteta part d’aquest immens arxipèlag cultural i vital europeu, pirinenc i mediterrani.
5
4
