El PP ha guanyat les eleccions. Això no vol dir que pugui governar, atès que el sistema permet les coalicions. Però sí que enforteix la posició dels partidaris de deixar pas lliure al partit més votat, alguns dels quals, com Felipe González tenen pes al seu partit.
Si no hi ha govern automàtic del més votat, pertoca al PP fer la primera proposta d’investidura que, com que no té cap possibilitat d’assolir la majoria absoluta, fracassarà, si arriba a plantejar-se. A la segona volta, per majoria relativa, tampoc no té garantit l’èxit. Només si s’abstinguessin dues altres forces. El PP viu en un búnquer que s’ha fabricat ell mateix amb VOX. L’única possibilitat que li resta és un nou “tamayazo”.
La pilota cauria a la teulada del PSOE. Sánchez podria presentar en primera volta un govern PSOE/Sumar i llavors li caldrien els vots d’ERC, EH-Bildu i PNB i el BNG. Com que tothom dona per descomptat que els obtindria de franc o a canvi d’alguna engruna, només li faltarien els de JxC sense els quals no assoliria la investidura en primera volta. En segona volta tampoc si els diputats juntaires (ara que són tots de Junts, sense barreja amb demòcrates) votessin en contra.
La crua aritmètica deixa pas a l’eufòria. Som claus. “Sánchez, mamón, truca a Puigdemont”. Ironies de la vida. El pròfug, al qual Sánchez volia portar in vinculis davant la justícia, és el que ara pot fer-ho o no president. Asseu-te i veuràs passar el cadàver del teu enemic.
Sobrevalorar les mateixes forces és un error tan greu com infravalorar les de l’enemic. De la banda dels socis segurs del govern espanyol se sent parlar d’un preu de la investidura. Doncs, els de Junts ja l’han assenyalat: amnistia i autodeterminació. És a dir, la hipotètica negociació gira al voltant de l’única qüestió que importa en el secular conflicte Espanya/Catalunya: l’autodeterminació.
El president Sánchez mai acceptarà cap referèndum d’autodeterminació en qualsevol forma. Per a JxC, els punts d’amnistia i autodeterminació són irrenunciables. Faves comptades: si ambdós mantenen el seu “no”/ “sí” al referèndum com a una conditio sine qua non, no cal ni començar les negociacions, car no hi ha res a negociar.
Però els polítics són gent possibilista. Moltes veus demanen moderació a les dues parts i que les condicions no siguin de màxims, que no hi hagi línies vermelles, com pensa en Xavier Trias. Hom diria, pur sentit comú. El problema és que sempre que el sentit comú entra per la porta, els principis surten per la finestra. La qüestió és si surten tots o només els d’una de les parts.
En el cas que ens ocupa, tot depèn de quina sigui l’alternativa a un fracàs de les negociacions. De la part dels independentistes no hi ha més que una, com diu el meu amic Salvador Ribot: que les negociacions siguin entre JxC i el PP que així tindria 176/177 vots, doncs, majoria absoluta i com que (segons es diu), pel que fa a Catalunya, no hi ha cap diferència entre PSOE i PP, es podria pensar en una repetició del pacte del Majestic. Això no sembla possible per dues raons: no es veu com el PP acceptaria el referèndum i, encara menys, el seu soci morganàtic, VOX. A més a més, es fa difícil visualitzar un pacte en què una de les parts vol il·legalitzar, és a dir, criminalitzar l’altra.
El govern espanyol, en canvi, té tres alternatives al fracàs: deixar governar la llista més votada, constituir un govern de gran coalició o anar a noves eleccions. No és irracional, per tant, suposar que els principis defenestrats seran els de JxC.
La proposta que es vol intermèdia de Sumar, arribar a un acord global en la taula de diàleg i sotmetre’l després a votació en Catalunya és, en el fons, un nou estatut i no canvia res a la situació. Només l’ajorna pel cas que el resultat de la votació fos negatiu.
La part catalana voldria que es reconegués que hi ha un problema constitucional que trenca el marc constitucional i demana una solució extraordinària. I aquesta és la qüestió en joc.
Abans de semblar extorsionat pels partits independentistes, Sánchez té la possibilitat de renunciar-hi i deixar anar a noves eleccions, a les quals, el PSOE es presentaria enlairant la bandera de la unitat pàtria, que dona vots a Espanya i també a Catalunya. I, sobretot, que deixa la dreta, un cop frenada a les eleccions del diumenge, sense el seu principal argument: la unitat del lligat i ben lligat.





