Aquest diumenge, Leo Messi alçava el trofeu dels campions del món de futbol. Entre els desmesurats elogis d’arreu del món, no he sentit ni llegit cap comentari respecte a les seves fortes vinculacions amb Catalunya. Ha estat proclamat com el millor jugador del món sense discussió, i la premsa l’ha entronitzat definitivament. En aquest sentit, res a dir, potser només afegir que per als argentins s’acaba la funesta etapa de l’adoració al diví Maradona, una figura que fa ruboritzar la miris per on la miris. Messi l’ha superat i avui ja passa a ser el nou estendard, que qualsevol pot mantenir ben amunt tot compartint la seva discreció, la seva feina abnegada i la seva història de superació personal.
I Catalunya? Bé, l’ara ja immortal capità de l’esquadra albiceleste ha desfermat fins a extrems meridionals l’eufòria i l’orgull nacional de l’Argentina. Tots els gestos del genial jugador s’han adreçat al seu públic argentí, les manifestacions a Buenos Aires i arreu del país han estat fabuloses, i les banderes han voleiat amb fervor fins a altes hores de la matinada. D’acord, l’equip era un equip argentí, en una Copa del Món que es juga entre nacions independents, i com s’ha anat dient, per moltes raons els argentins, tenien una enorme set de victòria. És lògic que celebressin, i hom se n’alegra de les alegries que la pilota pot arribar a despertar.
I Catalunya? Gairebé s’ha parlat més de l’ascendència italiana de l’astre que de les seves vivències catalanes. Per cert, Leo Messi pot presumir de besavis catalans, concretament de la Noguera i de l’Urgell, els quals fa algunes generacions van emigrar a la recerca de fortuna a les Amèriques. Però això no ha aparegut gaire, ni aquests dies ni en tots els anys que vam tenir al futbolista a casa nostra. De fet, va ser fitxat pel Barça quan tenia 12 anys, amb el famós mètode del contracte en un tovalló de bar tacat d’oli, xoriço i cul d’ampolla de cervesa. Des del primer moment se li va cobrir el tractament hormonal que ningú no podia assumir a l’Argentina. Dels 12 als 24 anys ha viscut a Catalunya, el nostre campió, i ha estat escolaritzat amb el reconegut sistema de la immersió pre-25%.
I Catalunya? Deu ser que l’home és realment molt discret, però tant, tant, que no mostra gaire la seva inclinació a parlar l’idioma propi del país que l’ha vist créixer. Ni la marca de tots els anys passats a la Masia, sumats al seu pas per les categories infantils i juvenils, més un debut a l’equip dels grans amb 16 anys, essent el titular més jove de la història del club, passant a ser golejador rècord, amb 10 lligues al sac, 7 copes del Rei, 4 Copes de Champions… Ras i curt, 20 anys al club blaugrana, cinc d’ells com a jugador més ben pagat del món. Del món. Amb els socis culers pagant les quotes. Afegit al fet administratiu que, des del 2014, Messi és un resident català amb papers del tot legals.
I Catalunya? Més enllà de la poca afició de Messi a parlar idiomes –un en concret que se li resisteix enormement des dels 12 anys-, encara és hora que apreciem alguna declaració d’afecte o de gratitud cap a la societat que l’ha acollit amb braços oberts i hi ha cregut des de petit. Hi ha jugadors com Mbappé, per exemple, que han renegat del tot de les seves arrels cameruneses dient que ell és francès, només francès, i que li deu tot a França. Ningú no ha demanat el mateix en el cas del bon Lionel, ni falta que fa, però d’això a no expressar cap mot de reconeixement hi va tot un món. D’acord, potser el futbolista no va marxar de la millor manera de can Barça, però caram, 20 anys són 20 anys. En un moment de grandesa i reconeixement universal, hauria estat bé algun gest. Al crack li costaria molt poc, seria de justícia i als catalans ens faria una il·lusió immensa, a més de contribuir al coneixement i la projecció positiva del nostre país …en fi.
I doncs, on para Catalunya? Ja sé el que diran els fans del futbol; que l’únic important és que marqui gols. Potser sí, però no veig com parlar un idioma determinat, o reconèixer una part important de la teva identitat i de la teva vida, pot fer baixar el còmput de gols. Tampoc no entenc, posats a pensar, què feien els educadors del noi quan encara no marcava gols oficials, és a dir quan encara era una joveníssima promesa en edat escolar. En quina mena d’ambient va viure el jove Messi? A quin país va viure? I si el va fitxar una entitat que és més que un club, no hauríem pogut gaudir amb ell d’alguna cosa més que els gols?
No, mireu, el futbol no és només un quadre d’estadístiques competitives. Els milions d’argentins que van sortir al carrer a celebrar la victòria de Messi i els seus no agitaven un quadre d’Excel a les mans. Tampoc no agitaven banderes de la FIFA. Agitaven senyeres blanc i blaves i celebraven el triomf d’un país, el seu. Que a Catalunya no haguem pogut sentir-nos recompensats, ni en una mínima part, d’aquesta joia, d’aquest triomf planetari, vol dir que alguna cosa no hem fet bé. Tots plegats, col·lectivament, hem renunciat a adoptar com a propi, a efectes pràctics, el millor i més cèlebre jugador del món. Hem deixat escapar la força immensa del fenomen Messi, i ha estat culpa nostra.

