En unes passades eleccions, no recordo quines, ERC es va presentar amb el lema de ser Més que un partit. Era una figura amb ressons del famós “més que un club” del FC Barcelona. Els polítics sempre aprofiten l’enginy aliè per fer caixa. Perquè ser “més que un partit” només podia referir-se al fet que el partit és, a més, una menjadora per a una majoria dels militants i els seus familiars. És a dir, que el partit és més que un partit perquè és una família o, més exactament, la famiglia de la tradició calabresa.
En els darrers set anys, des de l’1-O, tot l’impuls que va experimentar el moviment independentista s’ha esmicolat i perdut en el no-res de la inacció i la covardia dels polítics professionals pseudoindependentistes que, tenint una majoria absoluta al Parlament, no han gosat fer cap pas a favor de la independència i han perpetuat el règim colonial de submissió a Espanya, mentre ells viuen de cine.
És cert que, un any i mig després de la formació d’un govern independentista, veient que el seu president, Pere Aragonès, no feia res per la independència, no complia els seus compromisos i estava al servei dels espanyols, Junts va abandonar l’executiu. Aquesta sortida li va permetre presentar-se com un partit veritablement independentista, però no va aconseguir configurar una política pròpia diferenciada de la d’ERC. En les paraules, sí; en els fets, no.
D’on es dedueix que allò que els mou en veritat, no és l’objectiu de la independència sinó llur prosperitat i el benestar de llurs militants. Per això, pel desprestigi de la partitocràcia molts electors han anat a l’abstenció i altres han considerat que el més oportú seria un quart espai independentista fora dels partits. Era allò que volia ser la llista cívica de l’ANC. Però, al final, no va poder ser: els partits es van llançar a fons per impedir-la perquè aquesta llista cívica, concebuda com una organització transversal i instrumental, era un perill real per a la seva hegemonia.
Amb aquesta derrota van augmentar les veus dels que demanaven a Puigdemont que, si havia mantingut incòlume la lluita per la independència a l’estranger i alimentat la imatge del líder carismàtic i legítim de l’independentisme, fes un pas endavant, trenqués el seu vincle partidista amb Junts i es presentés com a cap d’una llista de país. Cosa que tothom entén, menys, pel que sembla, les elits partidistes: que la independència de Catalunya és un objectiu nacional, col·lectiu, popular, que transcendeix els estrets límits partidistes.
El president Puigdemont semblava haver-ho entès, per fi, i, en el discurs d’Elna, va donar a entendre que estava disposat a encapçalar una candidatura que, sense trencar l’enllaç amb Junts, atragués més gent de fora de l’àmbit partidista. El mateix partit semblava estar encantat amb la idea, de manera que el secretari general, Turull, va anunciar que presentaria una candidatura que anés més enllà del partit. Ara sí que el partit seria “més que un partit”.
En la compareixença de Perpinyà, uns dies després, el president Puigdemont es va desvincular simbòlicament de Junts; el color blau turquesa del partit va esdevenir blau fosc; el nom de Junts desapareix, i la candidatura portarà el nom de Junts + Puigdemont per-Catalunya. Tot semiòtica subliminar. Aquesta unió, batejada amb prosopopeia com l’Acord del Vernet, està composta per Junts i representants de set organitzacions més que, tret d’alguna excepció, no tenen cap rellevància electoral i són vells amics i coneguts de la casa. Una vegada més, el president diu haver captat l’opinió general que encapçali una llista de país, sense servitud partidista, composta per independentistes independents, però el que fa no s’ajusta gens al que hauria de ser, llevat que es digui que agrupar Blancaneus i els set nans partidistes, sigui encapçalar una llista de país, substituta del que volia ser la llista cívica, amb independentistes independents.
El president Puigdemont torna a fer el mateix que va fer amb la independència proclamada i suspesa ipso facto; amb la Crida, dissolta en Junts; amb el Consell de la República, esdevingut un ens fantasmagòric; amb el discurs de Perpinyà, una pura proclamació al vent sense resultats: dir una cosa i fer-ne una altra. El caràcter, com se sap, és el destí.
És impossible prendre’s seriosament l’oferta electoral de la partitocràcia.
