Crec, amb tota sinceritat, que els serveis secrets espanyols, abans comandats pel general Sanz Roldán, ara per una autèntica desconeguda anomenada Paz Esteban, haurien de tenir millors coses en les quals ocupar-se que a anar espiant, com fa anys, ‘dissidents’, siguin independentistes o no. Però com crec sempre en la presumpció d’innocència i crec també en la probitat de la ministra Margarita Robles, de la qual depèn el Centre Nacional d’Intel·ligència, m’abstindré, de moment, d’acusar el Govern espanyol, o a ‘la Casa’ com a tal, d’aquests excessos, que de cap manera es poden justificar en ‘la defensa de l’Estat’, com ja va fent més d’un.
Em sembla, ho dic d’entrada, un cas gravíssim d’abús de poder i de poders, i comprenc perfectament la reacció, aquest dijous a Madrid, del president de la Generalitat. No bastaran les explicacions parlamentàries de Robles, ni les de la ‘cap dels espies’, si és que finalment compareix davant la Cambra legislativa, que serà que no per allò dels ‘secrets d’Estat’ i tota la parafernàlia que la protegeix. Ha de ser Sánchez, per molt que estigués conjunturalment ‘distret’ aquest dijous fent costat a Zelenski a Kíev –i consti que em sembla molt bé que fos allà—qui comparegui immediatament per donar explicacions; avui mateix. No solament per això del Catalangate, que ja seria prou raó per a aquesta compareixença, sinó per moltes altres coses relacionades amb un dret fonamental de la persona, sigui o no independentista, sigui ‘de dretes’ o ‘d’esquerres’, sigui pobra o rica: el dret a la intimitat.
De cap manera vull diluir la transcendència i importància del que ha passat amb l’espionatge telefònic a dirigents independentistes catalans, però crec que la preocupació que suscita aquest cas cal inscriure-la també en el fet que fa massa anys que Espanya és el país europeu on més es violen la intimitat i privacitat de les comunicacions dels ciutadans. Recordem que ja el 1995 van haver de dimitir el vicepresident del govern, Narcís Serra, el ministre de Defensa, Julián García Vargas, i el cap del llavors CESID, tinent general Manglano, quan es va publicar que els serveis secrets havien espiat des del rei Joan Carles fins al president del Reial Madrid, passant per algun ministre, periodistes i fins a membres de la secta de la cienciologia.
Des de llavors, gairebé no hi ha hagut un any en què no s’hagin descobert seguiments, espionatges, controls, punxades telefòniques completament il·legals, que no comptaven amb la preceptiva autorització –motivada– judicial, empreses que fiquen el nas en els afers d’altres empreses, comissaris corruptes que organitzen aquestes punxades, partits polítics que s’espien ells mateixos i els altres, aprofitats de tràfic de mascaretes que surten a la llum…O futbolistes aprofitats que es valen de la seva posició per a fer negociets i pelotazos escandalosos. Després, l’opinió pública oblida molt ràpidament: podríem recordar aquí ara tot allò del Método 3, del qual ja ningú se’n recorda, o l’enregistrament al mateix ministre de l’Interior al seu despatx mentre debatia amb algú al qual es va qualificar com a ‘enemic de l’Estat’. Són, som –sí jo també vaig ser espiat, la qual cosa demostra que els no-ningú també estan en risc-, massa com perquè la nostra veu exigint seguretat no s’alci al cel, clamant justícia.
I és que aquestes il·legalitats, que van un pas més enllà del Gran Germà, es justifiquen sempre amb presumptes raons de ‘defensa de l’Estat’: cal seguir els ‘indepes’ perquè són un perill per a l’Estat; algun empresari està anant massa lluny en els seus propòsits per a saltar-se les límits de l’Estat; uns certs periodistes, amb les seves recerques i amb la informació que acumulen, constitueixen un risc per al ‘statu quo’ i per al sistema… I en temps de guerres, pandèmies o de declaracions d’independència, ja ni et dic: tot s’empara sota el paraigua que cal atendre el bé comú, i no els drets particulars, que no importen gairebé gens. I així ens va.
Consti que crec que a l’Estat cal defensar-lo. Amb mètodes democràtics dins d’un sistema democràtic, no saltant-se alegrement la legalitat. Un ministre de l’Interior, Toni Asunción, ja mort, ens va dir a una altra periodista i a mi que “l’afany de tafanejar en la vida dels altres porta a no aturar-se mai, a no saber on estan els límits, a un afany insaciable per xafardejar fins als mínims detalls: amb qui dorms, amb qui menges”. Em consta que aquest ministre va ser espiat pels serveis antiterroristes que tants excessos van cometre amb els GAL.
Sens dubte, la millor manera de defensar l’Estat és exacerbant els controls democràtics, les pràctiques de diàleg i de transparència. Fent complir lleis justes. Em resulta especialment penós l’espectacle que ha esclatat gràcies a unes recerques…al Canadà! que han posat en evidència els seguiments a diverses personalitats de la vida pública, i no tan pública, catalanes. Un afer que, de moment, ha servit per a frenar la relativa normalització en les relacions que s’anaven establint entre el govern central i el Govern català. Confiem que s’acabi sortint del sot, com jo penso que passarà, malgrat tot.
Crec, sens cap mena de dubte, que la sol·licitada comissió parlamentària d’investigació –per al que serveixi—sobre les activitats de Pegasus sol·licitada per diversos grups al Congrés ha de posar-se en marxa com més aviat millor, i que el propi grup socialista ha de secundar-ho i incentivar-ho. Em sembla que hem fet tots un pas enrere en la construcció de la democràcia i en el foment de la convivència política. I ja se sap que en temps de guerra –la guerra té molts fronts i exponents—la primera víctima és la veritat. I la democràcia. Resulta difícil dir que hi vivim quan succeeixen coses com aquesta, quan algú, encara rialler i bromista, pot dir que “si a vostè no li han punxat el telèfon, vostè aquí no és ningú”.
8
88
