Jim Carrey, per alguns el Joe Rigoli dels EUA, va protagonitzar una divertidíssima pel·lícula titulada La Màscara. L’argument era prou simple, per a ments poc complexes i primàries com la meva. Un treballador d’un banc, tip que el mecànic, la llogatera feixista o el seu cap a la feina el tractin com un zero a l’esquerra, troba una màscara màgica que el transforma en un trapella irreverent, descarat i capaç de lligar amb una extraordinària Cameron Díaz. L’escena de com sodomitza els mecànics del cotxe amb un tub de fuites és colossal. Una revenja davant la constant presa de pèl dels dos mecànics que l’enreden anant i tornant. Una sensació que tot sovint patim, i pateixen, la gent que contracta serveis dels quals no en té ni idea.
Una de les millors escenes del film és quan el protagonista, transformat en el superheroi o antiheroi, es troba envoltat per les forces de l’ordre. L’acusen d’atracar un banc i no sé quines malifetes més. És aleshores quan, imbuït d’un esperit absolutament cínic, es converteix en un cantant de salsa i interpreta Cuban Pete, a ritme de maraques i un ball estrambòtic, que fa cantar els agents armats i apostats per disparar-li en qualsevol moment. La metàfora és perfecta per a moltíssimes situacions vitals. Sortir tocant les maraques sempre és una bona solució. Ho ha estat sempre, però en aquests temps de relativisme moral i Instagram, no només és bona, sinó que sembla que els humans la premiïn.
Qui ha aplicat la fórmula de Jim Carrey és la política catalana. En concret, la política independentista catalana amb els resultats electorals i els pactes als consistoris, consells comarcals, consorcis, diputacions i totes aquestes entitats que aviat convertiran la Catalunya Nació en la Catalunya Administració. Tothom sap que a les protestes i manifestacions dels darrers anys, els centenars de milers de ciutadans clamaven amb les seves pancartes un contundent lema: “Tenim Dret a decidir! Som una Administració!”. La retòrica de la unitat independentista s’ha demostrat que tenia la mateixa credibilitat que una moneda de tres euros. Com a mínim, ha caigut la màscara de manera definitiva. Per si no havia quedat prou clar. Aquí el rotllo és administrar el poder que pertoca com a comunitat autònoma de règim comú. La resta, maraques.
Però, Jim Carrey no només tocava les maraques. Com a professional, ballava i feia bellugar amb traça i deliri uns volants a les mànigues dels braços. Com ara fan els mateixos de les maraques amb l’alerta desesperada del feixisme. Tot plegat fa riure. Mirin, l’any 1936, quan el feixisme no estava per romanços Catalunya, el combatien personatges com Joan Garcia Oliver, Heribert Barrera o Buenaventura Durruti i milers de soldats i milicians que lliuraven el que podria ser la darrera guerra romàntica de la història al front d’Aragó i, més tard, al del Segre, en les columnes Macià-Companys, la Pirinenca, la Columna Lenin, els Aguiluchos, Roja y Negra, la Carles Marx o la Veinte de Julio. Aquests no es van quedar amb una samarreta negra amb el logotipus serigrafiat de “Sant Martí de Sesgaioles Antifeixista” mentre debatien per Twitter.
Ara, la Catalunya cuqui pretén enviar a aturar el franquisme desacomplexat i la dreta visigòtica amb opinadors de les classes mitjanes forjats a l’establishment, membres de l’encomiable Partit Comunista de Cadaqués i llauna de cervesa com a cendrer o esverats que s’autobategen com a fills del Primer d’Octubre perquè, al capdavall, han descobert fa dos dies que són indepes i abracen amb la passió dels conversos la nova fe. Catalunya ha esdevingut, tristament, irrellevant en la política. Ha caigut la màscara.
12
2
