Un 25 d’abril nostàlgic ens recorda la Diada del País Valencià, l’alliberament d’Itàlia al final de la II Guerra Mundial i la revolució dels clavells portuguesa. Dates amb l’antifeixisme com a bandera, amb el poder del poble al centre. Fuster i Grandola Vila Morena com a lletra i himne. Avui però, despertem amb un resultat de la segona volta de les eleccions presidencials franceses que, lluny d’alleujar-nos, ens hauria de preocupar i entristir a parts iguals. El feixisme no és que torni, ja és aquí.
Emmanuel Macron ha guanyat i sembla que aquí ens n’alegrem. Estar contents per la seva victòria, perquè és el mal menor, perquè representa l’europeisme, perquè garanteix el creixement econòmic malentès, és no veure que ell també és un extrem: el del capitalisme ultraliberal i depredador més antisocial i antiecològic. Estar contents per la renovació cinc anys més de la seva Presidència, és no veure que l’extrema dreta de Le Pen ha obtingut el 41,6% dels vots, és no veure que a la Catalunya Nord, casa nostra també, el seu populisme xenòfob ja hi ha guanyat.
Entre el desinterès i la protesta, amb un augment progressiu d’abstenció, vots nuls i en blanc, al territori que va amagar les urnes del 1 d’octubre, avui hi ha guanyat un discurs que vol apropar-se a la classe obrera i als pobles petits i perifèrics, en contraposició a les elits econòmiques i el poder centralista de Paris. Molt hàbils amb les xarxes socials i fent veure que són moderats, el Ressemblement National de Le Pen té el mateix mètode i discurs que VOX. França és el mirall i la targeta groga del que, en breu, pot arribar més al sud. Aquí, a casa, també.
És cert que el sistema a dues voltes genera la lògica del vot útil, però la tendència creixent de l’extrema dreta a Europa, hi és. Les eleccions legislatives del proper mes de juny, que conformaran l’Assembla Nacional i permetran triar el primer ministre francès, són estratègiques i de vital importància. No serà igual governar amb l’esquerra de Mélenchon que amb l’extrema dreta de Le Pen. Els francesos podran fer virar l’ultraliberalisme de Macron cap a polítiques més responsables amb el canvi climàtic i els drets socials i dels pobles, o accelerar un tancament regionalista i xenòfob.
Ara bé, aquí, a nosaltres, ens és molt fàcil no mirar més enllà del Pertús, oblidar Elna i Prada i dir que Perpinyà és francès i no parlar-hi en català quan hi anem. Tenim tendència a no mirar més enllà del nostre melic, com si el Pirineu fos una frontera i no un territori compartit que un tractat entre Estats ens va manllevar. No només hauríem de mirar més al Nord, sinó que hi hauríem d’enfortir els llaços. Non per solidaritat internacionalista, sinó perquè som el mateix poble, els Països Catalans.
No n’hi ha prou amb tenir-hi una seu del Consell de la República i organitzar-hi actes en els que els nostres exiliats hi puguin participar. No n’hi ha prou amb demanar a les entitats culturals i polítiques catalanistes del Nord que participin en els nostres actes i entrevistar-les breument a TV3 i Catalunya ràdio avui que allà hi ha guanyat l’extrema dreta. El Nord no pot ser una quota ni una part oblidada de la nostra nació. Si el mal avui ve del Nord, cal anar allà a combatre’l, colze a colze amb tots aquells que porten molts anys fent-ho des de la solitud de tenir un Estat en contra, el francès, i uns germans, els catalans del Sud, que poc els coneixen i menys encara s’hi parlen.
Parlem d’oferta cultural compartida, de mitjans de comunicació recíprocs i en català, d’activisme per la llengua, els drets socials i nacionals a banda i banda dels Pirineus. Parlem de contrarestar l’oblit i la manca d’inversió en un món rural i perifèric facilitant les comunicacions, les infraestructures i el serveis transfronterers. Parlem d’identitat compartida, de sentir-nos un mateix poble i de reconèixer que, catalans i catalanes, n’hi ha de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
6 
4 
