La rentrée s’ha fet aquest any en clau de renovació de l’espectacle. Les figures que controlen els grans programes dels mitjans de comunicació públics han presentat llurs alineacions a les tertúlies, debats, entrevistes i altres troneres del combat ideològic. S’observa una voluntat d’enfortir el discurs biennal dels republicans i els seus companys del boirós món del sobiranisme, amb l’afegit del quadriennal de la CUP. Hi ha un acord unànime en endarrerir una estona la independència entre dos anys i escaig (el temps de preparar l’ens de raó que es diu “embat democràtic”) i l’eternitat amb mirada llarga i mà estesa fins a la vall de Josepet.
Hi ha la impressió que, probablement per la seva naturalesa sibarítica, les vacances han soscavat la moral de la parròquia i la seva fe a les bondats de l’independentisme “pragmàtic”. Després d’un primer moment de perplexitat i decepció, com a resultat del pacte de govern, l’opinió pública independentista ha recuperat l’alè crític i ha posat al punt de mira a tots els partits dits independentistes, acusant-los d’haver renunciat al mandat de l’1-O, a la unilateralitat i, en definitiva, a la independència. Aleshores és el tema dominant a les xarxes, a tuiter, l’esfera pública contemporània més oberta i més lliure, la que no es pot aturar, ni censurar, ni silenciar.
A desgrat dels sovintejats menyspreus dels comissaris polítics, tertulians de partit i intel·lectuals del “copy-paste“cap a la “bombolla” del tuiter, aquest es vessa al carrer. Les recents xiulades a la batllessa Colau, seqüela de què van dedicar les gents al diputat Rufian, testimonien una desafecció ciutadana creixent davant les autoritats del sobiranisme pragmàtic o el pragmatisme sobiranista. I, sobretot, avisen que la impaciència popular puja i no hi ha capacitat per aturar-la. La confrontació progressiva amb la partitocràcia afecta igualment a les organitzacions socials com l’ANC. Hi ha també un debat digital sobre l’assistència a la manifestació de l’11-S i la multiplicació de convocatòries a la Diada a l’estil de la Vida de Bryan. Prova que la gent ja no s’empassa més mites botiflers.
S’entén, doncs, la preocupació de les autoritats de la Generalitat dita republicana i del partit pragmàtic per enfortir el front ideològic fent valer llur control totalitari dels mitjans públics de comunicació. Cal adoctrinar el poble; fer-li veure que no hi ha més que un camí cap a la independència, el pragmàtic, mentre que la unilateralitat és una quimera perillosa. I això s’aconsegueix renovant els predicadors de partit a la tele i la ràdio i eliminant tot discurs alternatiu que no sigui el mumbo-jumbo pragmàtic.
Amb el mateix esperit combatiu ha tornat de les vacances el MHP Aragonès. Sembla haver decidit combatre la seva miserable imatge pública de lideratge apujant el to, com un nou miles gloriosus, parlant fort i amb determinació; si no més ordenant al president Sánchez l’assistència a la taula a la qual té posades totes les seves esperances, com si ell fos algú. I tot per amagar que la taula és encara més quimèrica que la unilateralitat perquè li cal un acord impensable amb l’Estat espanyol. Com que, a més de combatiu, el president torna creatiu, ha aprofitat per soltar la primera perla del curs polític: un referèndum d’autodeterminació abans de 2030. Creieu que trigarien una mica més a palesar la veritat de la seva estafa electoral, quan parlaven de “culminar la independència”? El pragmatisme supera el termini de la matemàtica de la història de Deulofeu.
L’espectacle de la rentrée porta la sorpresa de la incorporació de Pablo Iglesias al debat català com a tertulià de RAC1. Aquest humil articulista sempre ha pensat que la veritable vocació d’Iglesias, vocació profunda, al sentit de Max Weber, era la de tele-predicador. En realitat, un tertulià és una mena de telepredicador per hores. Pel seu tarannà mediàtic, l’aportació formal d’Iglesias al planejat espectacle de la mort de l’independentisme a mans del sobiranisme pragmàtic, és gran i encara més si atenem al contingut del seu sibil·lí discurs antiindependentista, discurs bífid com la llengua de les serps. D’un costat reprodueix el conte de Pere i el llop: voteu-nos que venen els ultrafeixistes de VOX que, d’altra banda, havien ressuscitat per culpa de l’independentisme. Vet aquí la primera raó de la seva presència a Catalunya: combatre a VOX al seu bressol: Catalunya, per presentar-se després a Madrid com el salvador de la unitat de la pàtria gràcies a l’altra part del discurs, el de la “seducció” dels catalans. Iglesias ve a Catalunya a reconquistar Espanya plagiant el projecte del seu examic, Errejón de “seduir” els catalans per fer-nos acceptar encantats la integració en un “projecte nacional superior” anomenat Espanya.
Auguri, que avui és la meva onomàstica, Sant Ramon Nonat, alliberador de captius i al que, segons la llegenda van cosir els llavis per impedir-li parlar.
