Puigdemont demana als catalans no deixar-se portar per “modes [polítiques] passatgeres” i confiar en Junts, un partit que té cinc anys. ERC encara té problemes per tapar les escletxes després de la gran esquerda. I la CUP té l’alcaldia de Girona, que no és poca cosa, però les aliances li trontollen i, a la resta del país, la formació que va empènyer CDC i ERC a l’1-O, que va arribar a tenir deu diputats i que en gran part va marcar el relat de la revolta amb urnes que va ser el referèndum –”van lents perquè van lluny”– tampoc troba el seu nou rumb, mentre l’Organització Juvenil Socialista li comença a trepitjar terreny.
Els tres partits del Procés estan oficialment noquejats després de la frustració de no poder, no saber o no voler aplicar el resultat d’un referèndum que va sorprendre tothom per la força exhibida pels ciutadans –i la violència exercida per l’Estat– i després de patir una repressió que, set anys després, encara no s’ha acabat. Sense saber com sortir del laberint, donen voltes sobre ells mateixos i miren amb pànic al seu voltant i cap al futur. Però sembla que no hi vegin.
No veuen que la gent que els va votar quan hi havia projecte hi continua sent i que no s’està quieta. I hi ha dos espais on aquesta gent es mou especialment. Llengua i habitatge són les dues emergències amb més capacitat de mobilització en l’etapa post Procés sense nou procés. Una és en l’eix nacional i l’altra, en l’eix social, malgrat que totes dues requereixen sobirania per poder actuar. Per vies diferents, els catalans han posat al centre la batalla per frenar la reculada del català i la guerra per tenir un lloc on viure. Són dos objectius essencials –tothom necessita un sostre i una identitat col·lectiva– i hi ha poca confiança en les institucions per perseguir-los.
En el cas de l’habitatge, s’aturen desnonaments i es pressiona la classe política per moure fitxa, amb un resultat incert més enllà de canvis legislatius entrebancats que no és clar que estiguin ben orientats i de grans anuncis sobre milers de pisos que es faran construir. En el terreny de la llengua, les denúncies per discriminació dels catalanoparlants es disparen i el “mantinc el català” s’obre pas, fins al punt que, en algun cas, l’administració, estranyament, es veu obligada a fer la seva feina i intervenir-hi. Però, en contraposició a tímides i escassíssimes actuacions polítiques a favor dels parlants, s’acumulen contundents resolucions judicials en contra. I, així i tot, no tiren la tovallola. Potser per aquí s’obriran nous camins. Com diria Pedrolo, si són roses floriran.
