Jo afirmo que l’estelada és un estendard de llibertat, de progrés i de concòrdia, i no és cap nosa en el camí que ens porta a la independència, sinó una aliada que ens pot regalar fortalesa. I diria que cada cop més persones compartim aquest sentiment. Hi ha ajudat, com sol passar, que l’Espanya més fosca ens ha mostrat el camí; l’estomacada a un pobre menor d’edat que la duia amb tota candidesa, sense faltar el respecte a ningú i simplement com una afirmació d’amor al país, ha portat molts altres joves, i no tan joves, a entendre la força del símbol. Un vídeo enregistrat en ocasió d’un partit de futbol ens han fet veure com la simple i modesta exhibició desinhibida d’una ensenya, representant els colors del futur que molts volem, ha estat castigada amb ràbia i violència pels uniformats de la ira, la censura i la repressió. Una seqüència viral ens ho ha fet copsar millor que mil paraules. Diguem-ho d’una altra manera; que ells detestin aquest drap fa pensar que aquest drap és bo.
L’incident d’Elx, i altres que s’han esdevingut però no han deixat filmacions tan clares, han activat una cadena de reaccions molt significatives. Condemnes i rebuig a les xarxes socials, protestes oficials a les institucions, i una resposta tímida i avergonyida dels responsables espanyols, que han promès expedientar i investigar els fets. S’ha vist l’exhibició d’estelades en senyal de solidaritat, i canvi de plans del Futbol Club Barcelona, que ha tingut l’encert de suspendre l’homenatge als jugadors de la selecció espanyola per una lliure, massiva i espontània reivindicació de l’estelada. De sobte, sembla que l’emblema de l’estel solitari, el penó per excel·lència de l’independentisme català, s’ha posat de moda i ha estat abraçat per una nova generació entusiasta. La seva presència multitudinària a les manifestacions de la Diada nacional ens ho corroboren.
És oportú recordar com, durant els anys de l’anomenat procés, l’estelada era vista amb suspicàcia –no només pel nacionalisme espanyol, sinó també per molts i molt il·lustrats sobiranistes. De retrets, se’n van sentir uns quants. D’entrada, s’argumentava que la presència d’estelades tirava enrere gent que s’apropava a la independència per motius pràctics, socials o materials, no pas identitaris, i que fer voleiar símbols tan explícits d’orgull patri podria restar abans que sumar efectius. S’arribava a recomanar els militants de partits i activistes en general que no abusessin de les estelades als actes i a les manifestacions, perquè tal abús podia aixecar butllofes. Com si es tractés d’una icona rústica i carca… santa ignorància. També s’al·legava que l’abandó de la quadribarrada oficial provocava una desafecció a l’autèntica bandera de la nació, permetent que regionalistes i espanyolistes se l’apropiessin. La quadribarrada. Com si tal cosa fos un problema.
En fi, crec que aquella al·lèrgia a l’estelada va ser un error. Fer fàstics a un símbol d’emancipació nacional només s’explica pels complexos d’una generació que ha vist el tal símbol en mans de grupuscles bel·licosos i marginals que s’estomacaven entre ells i que la majoria de la gent ni tan sols recorda. D’altra banda, es va abraçar sense gaire crítica el joc pervers del poder espanyol, que pretenia identificar l’estelada amb energies agressives i de terror, cosa que de fet encara intenten fer. Com si fos una bandera d’odi, i com si agitar-la fos un acte delictiu. Doncs bé, acceptar que l’estelada ofèn i desperta violència és o bé d’enemics declarats, o bé de perdedors vocacionals. L’estelada representa un projecte pacífic i alliberador, i no porta taques de sang, com sí que porten altres banderes de ressonància imperial, genocida i guerracivilista. El que sí que hauria d’estar penat, perseguit i durament censurat és l’exhibició de símbols associats a conquestes, exterminis i matances. No és el cas, sota cap concepte, de la bandera estelada.
Sembla que ara estem ingressant, de forma clara, en una fase diferent. Els joves ja no agafen l’estelada amb paper de fumar; els agrada, se la nuen al coll o l’agiten amb tota naturalitat, com ha de ser si en comparteixen els ideals. No hi ha cap mena de por a un suposat ridícul, o a provocar incomoditats. I jo diria encara més; el fenomen no és cap moda estètica ni passatgera, tot i admetent que l’estelada resulta molt més acolorida i vivaç que la senyera senzilla de les quatre barres. No, no estem veient un corrent superficial, hi ha marees profundes sota el que està passant, i em sembla que la pèrdua de manies i romanços va més enllà d’un simple flirteig semiòtic. Mirem com ressorgeixen cançons a l’estil del Virolai, el Cant de la Senyera o els vells himnes de la Nova Cançó. Penso que estem entrant en una nova era, la qual ve acompanyada dels símbols que li pertoquen, de la mateixa manera que el procés també va tenir els seus valors de prudència, bonhomia i somriures, els quals es van traduir en un color groc neutre i gairebé universal. Avui tot allò sona antic i té aires de rendició innecessària.
L’hora de l’estelada despunta, i el decenni processista es va dissipant. Qui no ho sàpiga veure, qui no ho accepti, qui no pugui o no vulgui incorporar-se als nous temps, ja s’ho farà; segurament serà escombrat pels vents que ara bufen. És l’hora d’airejar símbols de forma desinhibida, de parlar la nostra llengua sense claudicacions, de no camuflar ni l’amor ni l’orgull de país, de superar recels i temors infundats, de deixar enrere prejudicis petit burgesos i entendre que, si ho volem de debò, si volem ser creïbles, ho haurem de demostrar sense embuts. Ho haurem de traduir en les nostres ensenyes, les nostres paraules i els nostres gestos. A veure si entenem que desar l’estelada als mals endreços és una renúncia estúpida. Equival a enarborar per bandera la falta de coratge. Si estimem el país, si el volem lliure, si creiem en combat per la justícia i per una República oberta i de tothom, no podem renunciar a un signe de lluita tan poderós. A veure si ens decidim d’una vegada, sense manies, a estimar l’estelada amb tot el que representa.
