Acabat el judici contra Laura Borràs, és el moment de fer inventari de danys. Després d’un llarg periple judicial, qui ha volgut seguir les sessions del TSJ es pot haver fet una idea completa de tot plegat. De fet, com en la majoria de casos mediàtics, la sentència de l’opinió pública ja està dictada i pocs canviaran de parer pel que pugui resoldre finalment l’inefable jutge Barrientos.
La gestió d’aquest cas de lawfare ha estat un autèntic test d’estrès per a l’independentisme o els partits i entitats que el representen. Començant pel fet que s’han esbatussat obertament sobre si realment és o no un cas de lawfare. Com si una persecució judicial amb l’excusa o amb l’ocasió d’un cas de mala gestió no pogués ser part de la guerra bruta contra adversaris polítics. I ha estat un test d’estrès que clarament no hem superat. Els danys són múltiples i van més enllà del cas concret.
No cal agafar gaire perspectiva per entendre que no hi ha res més espanyol que denunciar la corrupció del partit contrari, ni res més propi de règims autoritaris que perseguir i destruir dissidents acusant-los de corrupció. M’estalviaré citar-los per evitar les comparacions, però crec que la llista mundial d’exiliats i dissidents perseguits es divideix bàsicament entre els acusats d’algun tipus de violència política i els acusats de corrupció.
Vaig trobar especialment decebedor que Òmnium digués que no donava suport a Borràs perquè no es tractava “d’un judici per exercir drets civils i polítics”. Bàsicament perquè ells han intentat fer bandera d’una acció i una reflexió antirepressives en clau de país, que d’altra banda és imprescindible. I la veritat és que qualsevol que conegui la doctrina internacional sobre el tema sap que perseguir algú “per exercir drets civils i polítics” només és un element de tants que defineixen una persecució política.
Els seguidors de la presidenta del Parlament sostenen que la persecució penal no té connexió amb cap delicte, que és un altre dels criteris del Consell d’Europa. Però no cal tampoc comprar aquesta tesi, ja que el caràcter desproporcionat o discriminatori del càstig que es pretén imposar són suficients per a presumir que hi ha una intencionalitat política de les autoritats policials i judicials. O fins i tot la manca de garanties bàsiques en el procediment penal. Dit d’una altra manera, no cal assumir que algú és innocent per dir que és víctima d’un cas de lawfare.
Es pot, en definitiva, sostenir que el cas de la Institució de les Lletres Catalanes no és un cas de corrupció sense assumir que és un muntatge de la Guàrdia Civil. En realitat no cal negar els fets, ni afirmar la falsedat dels famosos correus (algú n’ha desmentit el contingut?) per defensar que l’exdirectora de la Institució mereix ser absolta. O si voleu, es pot concloure que és una persecució política, no perquè no sigui raonable investigar el que va passar sinó per les irregularitats del procediment i la desproporció absoluta de les acusacions.
Fins i tot en un cas tan polèmic i polaritzat com aquest, hauríem de reclamar un espai per pensar quina és la millor manera de fer front al lawfare prioritzant l’interès comú. Interès comú que es pot definir apel·lant a les institucions, als partits, al conjunt del moviment independentista o a la política en general. Evidentment, des d’aquesta perspectiva té sentit preguntar-se si tots plegats no podien fer les coses millor. És més, crec que era difícil fer-les pitjor.
Sense anar més lluny, sempre m’he preguntat si va ser bona idea que Laura Borràs assumís la presidència del Parlament. No tant pel lawfare que ja patia, que també, sinó per la impossibilitat de contenir la reculada autonomista des d’aquest càrrec. Així doncs, també és legítim preguntar-se si no era millor que la presidenta hagués deixat voluntàriament els seus càrrecs i defensar al mateix temps que la seua suspensió de funcions va ser una decisió antidemocràtica.
El problema seria més fàcil de gestionar si es pogués distingir millor entre l’empatia, l’amistat, el suport polític i la solidaritat antirepressiva. Hauria de ser possible denunciar la guerra bruta de l’Estat sense participar de l’adhesió incondicional ni de la cacera contra la persona o el partit que n’és víctima. Altrament no fem més que alimentar una batalla campal autodestructiva, que acaba legitimant l’actuació de la casa de Barrientos que és la justícia espanyola. El precedent que s’ha creat en aquest cas perseguirà les pròximes víctima de lawfare.
En tot cas, la lliçó principal que hauríem d’haver après d’aquest cas és que ni el futur del moviment independentista, ni el de cap entitat, partit o institució en particular, no pot anar lligat a la sort personal d’un líder. Altrament, ho tendria molt fàcil l’Estat per derrotar-nos. De fet, ja ens varen avisar en el seu moment que ells pensaven que decapitant el moviment ens podrien neutralitzar. Per això hauríem d’haver entès, ja aleshores, que això serà una cursa de relleus. Que ningú no és insubstituïble, que no cal un sou públic per seguir lluitant però que sempre hi ha la possibilitat de tornar si pots ser útil.
Laura Borràs representa eficaçment a molta gent. No són pocs els que creuen que a la cúpula del seu partit o al Parlament no hi queda ningú més amb qui puguin identificar-se. Però quan es tracta de valorar el paper d’un líder polític també és molt important que dirigeixi i prengui decisions amb la mateixa eficàcia i encert. I per les mateixes raons que hem convingut, molts de nosaltres, que no es pot liderar un moviment polític des de la presó, hem de preguntar-nos si és possible fer-ho exitosament des del banc dels acusats.
53 
52 
