L’èxit de la sèrie Adolescence, que ha compungit tots els agents del xorradisme mundial -i també gent sensata que s’ha deixat corprendre per les seves excel·lències formals-, l’èxit de la sèrie, demostra fins a quin punt la decadència d’Occident com a sistema moral de gestió té a veure amb la invenció de problemes inexistents per tapar problemes existents. Per qui no l’hagi vista, alerta, que us aixafaré la guitarra! La sèrie va d’en Jamie, un nen anglès de 13 anys sense cap psicopatia congènita i amb una família bonica i estructurada que, una nit, d’un atac sobtat de ràbia, mata a ganivetades una companya de classe que li feia bullying a Instagram. O sigui, va d’això que cada dos per tres veiem a les notícies… Ho dic així perquè la sèrie té una intenció clara de llançar una alerta social. Mireu i vigileu! Que vigilem amb què? Amb els homes, és clar. De fet, amb qualsevol mascle humà, perquè fins i tot els nens de 13 anys com el teu, blanquet, estimat, proveït, amb uns bons pares i un bon cor, una nit pot treure el monstre masculí i matar una nena de classe a sang freda.
Els mateixos creadors de la sèrie reconeixen que pretenien explicar una història sobre el “male rage”, la ràbia masculina, i que, de manera expressa, no van voler que el nen protagonista visqués en una casa amb violència, abusos o addiccions, precisament per poder transmetre la idea que aquest drama familiar ens podria passar a tots. És a dir, la sèrie, de manera voluntària, li diu a l’espectador: “vigila amb ton fill, que per molt que el tractis bé, si no ets un pare perfecte i li fan bullying, un dia pot perfectament clavar ganivetades a una nena que se li’n riu a les xarxes perquè ara, segons l’escola que vagin i què mirin a Internet, en una mala nit se’t poden convertir en uns feminicides sense que ni tan sols ho puguis sospitar”.
Si baixem al planeta Terra i mirem la vida real, on són els nens de casa sana que foraden companyes enrabiats per la crueltat de les xarxes socials i la influència de l’anomenada manosofera? On són, aquests casos? Quan i quant passa, això? Realment tenim aquest problema? Agafar una anomalia, un cas tan extraordinàriament improbable, i presentar-lo com un reflex d’un problema social que ens hauria de xocar i fer perdre la son, és frivolitat política i esnobisme artístic. L’actor que fa de pare, que és també coguionista de la sèrie, es deixa a ell mateix en evidència quan explica que la idea de la sèrie ve d’una notícia que va llegir a un diari anglès sobre el cas d’un nano que havia matat una nena. Diu que es va preguntar: “per què?”. Volia explorar-ne els motius. Bé, doncs resulta que el noi d’aquest cas tenia 17 anys, no 13, era immigrant, no anglès, tenia un ampli historial d’expulsions escolars i de violència reiterada, no com el Jamie, que no és conflictiu i treu bones notes, i el més important, tenia un pare que pegava la mare, no un pare compromès amb la família i dolç amb la dona i la filla -també adolescent i perfectament no assassina eventual.
Si tu realment vols explorar els motius pels quals un noiet de 17 anys que viu a Anglaterra pot matar una nena, no pots canviar tots els elements significatius que el porten a fer-ho perquè llavors totes les respostes que oferiràs sobre ell seran falses. I si tu vols explicar l’agressivitat congènita dels homes, o si vols explicar el perfil dels anomenats incels, no ho pots fer a través d’un nen de 13 anys, i encara menys d’un que té uns bons pares. I si tu vols explicar com la crueltat a les xarxes socials pot provocar frustració, aïllament, i depressió en els adolescents sense que els pares en siguin conscients, si vols explicar això, no cal convertir un nen corrent en un assassí. Què passa, que les conseqüències reals del drama no són prou dramàtiques?
El problema de la sèrie és que, malgrat la seva qualitat formal, en comptes d’intentar explicar-nos una història creïble, que és el que fa la ficció de qualitat, deforma la realitat de la manera més tramposa per poder encaixar-hi el seu missatge antimasculinitat i encasquetar-lo a l’espectador. No és notícia, la majoria de les pel·lis i sèries que han sortit els últims anys són insuportables, mentre les mires et pots imaginar els guionistes fent filigranes per poder ticar totes les caselles de la moral DEI. Per sort, no crec que duri gaire. Amb el gir que està donant el món, que tot indica que ens deixarà en un lloc més dur però també més veritable, esperem que la ficció deixi d’adoctrinar-nos i torni a la seva raó de ser ancestral, que és la d’explicar històries que connectin amb les nostres pors i els nostres desitjos reals.
