L’abril del 2014 una delegació del Parlament de Catalunya va anar a Madrid, al Congrés dels Diputats, a demanar la transferència de les competències per tal que la Generalitat pogués organitzar una consulta sobre la independència de Catalunya. Els enviats eren un trio format per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, que van apel·lar al diàleg i a la necessitat de trobar una sortida pactada a l’exercici del dret d’autodeterminació. Hi ha qui pot pensar que aquest viatge se’l podien haver estalviat per previsiblement infructuós i que es van gastar uns quants cèntims en bitllets d’AVE que es podien haver quedat a les arques públiques catalanes. ¿Com podien ser tan il·lusos de creure que els partits espanyols cedirien voluntàriament la sobirania que tant va costar usurpar?
El març del 2017, pocs mesos abans de celebrar el referèndum de l’1 d’octubre, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras van publicar un article conjunt al diari El País que començava rememorant el referèndum acordat escocès que s’havia celebrat tres anys abans. Els dos líders hi demanaven que es constituís una “taula de diàleg entre els governs espanyol i català” i reclamaven “pactar la manera de resoldre les diferències polítiques”. A l’últim paràgraf hi feien saber que “nosaltres ja estem asseguts a la taula de diàleg” i es preguntaven: “Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran?”. Segurament aquí també s’hi podria retreure l’esmerç inútil de tinta i de paper: ja es veia que el govern de Rajoy no mouria ni un dit per facilitar que les votacions de la tardor es desenvolupessin amb britànica normalitat democràtica.
Des del punt de vista de l’independentista convençut, el d’aquells que ja no tenim fe en una sortida viable per Catalunya dins l’Estat espanyol, tant una cosa com l’altra eren una fútil pèrdua de temps. Ara bé, podem estar segurs que gestos com els que hem descrit van ser determinants per sumar milers de suports a casa nostra i simpaties arreu del món, totes elles necessàries per convertir l’1 i el 3 d’octubre en unes mobilitzacions sense precedents que van canviar definitivament el terreny de joc de la política catalana. Imaginem per un moment que Turull, Rovira i Herrera s’haguessin negat a anar al parlament espanyol per considerar que no tenien res a dialogar amb els opressors o que Puigdemont i Junqueras no haguessin estès la mà a Rajoy per creure que a l’adversari no se li ha de donar ni aigua: la comprensió interna i externa vers el referèndum hauria estat molt menor. De fet, molts compatriotes nostres que el dia clau dia van reunir valor per anar a votar en condicions tan adverses no ho haurien pas fet, considerant que abans caldria haver esgotat moltes altres vies.
Llegint el darrer llibre de Joan Tardà, titulat En defensa pròpia, hi trobem aquests mots en referència a l’actual govern espanyol: “Haurien de ser conscients que tenen una oportunitat –possiblement l’última– de mirar de convence’ns que hi ha un Estat diferent […]. Conec quins són els límits, les dificultats i les expectatives d’aquests diàlegs i trobades. Però estic convençut que s’ha d’intentar una vegada i una altra, fins a esgotar totes les possibilitats. Arribar a acords o carregar-se de raons.” Si bé, tal com ja hem apuntat, el llibre és de Tardà, a qui alguns independentistes catalans dediquen mil penjaments per dir aquesta mena de coses, les paraules citades són del pròleg d’Arnaldo Otegi. El que hi explica té a veure amb el que hem comentat aquí. Potser el diàleg no funcionarà –és més, segurament no ho farà–, però que la intransigència sempre sigui a l’altra banda ha estat el revulsiu per a moltes adhesions a la causa.
Precisament, encara molts catalans van creure i creuen que a la situació de confrontació del 2017 s’hi va arribar per culpa de la intransigència del PP, sempre tan agressiu quan es tracta dels assumptes de la hispanitat. El nou govern, format per socialistes i un partit que ha defensat públicament la celebració d’un referèndum a Catalunya, hauria de ser tota una altra cosa, encara més tenint en compte que han arribat al poder amb el suport d’independentistes i autodeterministes d’arreu de la península. Només es pot demostrar que el problema és estructural oferint-los l’oportunitat de fer-hi alguna cosa, no pas tancant-se en banda per donar-los l’excusa perfecta. Així que quan t’indignis sentint parlar de la taula de diàleg, quan tractis qualsevol d’il·lús o botifler per reclamar-la, quan en facis befa, recorda que no és per tu –ni per mi– sinó per molts dels teus veïns que han dipositat esperances en Sánchez i Iglesias, que tenen el mateix dret que nosaltres a decidir el futur del país i que, per això, els necessitem.
35 
