Ja la tenim aquí, en safata de luxe, la nova normalitat institucional de la qual parla el president Sánchez. Va anunciar-la al Congrés dels diputats amb una frase que, incomprensiblement, encensà la ira de l’independentisme: “hi ha un temps pel càstig i un temps pel perdó”. I dic incomprensiblement perquè en si mateixa, la frase mostra la inspiració poètica de la Biblia, concretament de l’Eclesiastès, 3, 1-8, “hi ha un temps per néixer i un temps per morir”, etc. El que hauria de provocar la indignació dels analistes i comentaristes, doncs, no és l’expressió, sinó allò que expressa: el retorn de la “normalitat institucional a Catalunya”.
En veritat es tracta d’un desig, l’esperança que l’empenta independentista catalana s’esgoti, que la contínua mobilització popular s’aturi i que es torni a la política autonòmica, un cop s’han repartit càrrecs i cadires entre la nova classe política catalana. El projecte es curulla amb l’ambició de trobar una nova forma d’encaix de Catalunya a Espanya que serà com totes les anteriors una presa de pèl per continuar amb l’explotació colonial.
L’operació ha estat curosament preparada en negociacions discretes entre el gobierno d’Espanya i els independentistes “pragmàtics” d’ERC. A canvi que aquests s’oblidessin de la independència i la unilateralitat, el gobierno indultaria els presos polítics i els deixaria en llibertat… condicionada al seu comportament. És una operació intel·ligent atès que, com va dir el ministre Ábalos, en un atac de sinceritat, els presos feien més mal a dins de la presó que a fora, mentre que ara, a l’inrevés, van ser més útils a Espanya a fora que a dins.
D’això es va encarregar Oriol Junqueras, que, d’ençà del seu alliberament, disposa de tots els mitjans de comunicació catalans i espanyols per predicar la bona nova que la metropoli té la millor actitud que es pugui imaginar cap a Catalunya; mitjans que sistemàticament censuren i veten l’independentisme puigdemontià. L’encàrrec de Junqueras al carrer és contrarestar l’influència del MHP Puigdemont al país i fins i tot portar la seva lluita al si de les institucions europees per fer visible al món la divisió de l’independentisme, al mateix temps que es predica la unitat.
Mentrestant els ideòlegs del col·laboracionisme del govern d’aliança d’ERC i JxC, a l’uníson amb llurs terminals mediàtics públics i privats, tracten de vendre la idea que, arribant el moment, el TEDH, caçarà la sentència del Tribunal Suprem espanyol al judici-farsa de l’1-0 d’octubre i llavors sí que serà veritat que Espanya s’enfonsarà i haurem guanyat la independència. Tot el que ens cal és ser prudents i tenir paciència per a quatre, potser, sis anys més.
Per descomptat, dins quatre o sis anys no passarà res, com no va passar al cas d’Otegi al País Basc. Sembla mentida l’eco que té aquesta nova enganyifa desmobilitzadora. És una repetició de les mentides que es van fer córrer abans del judici-farsa de l’1-O, on tothom veuria la corrupció de la justícia franquista i Espanya no podria suportar les pressions internacionals. El procés-farsa es va produir, els processats van ser condemnats i, lluny denunciar la iniquitat espanyola a ulls del món, els protagonistes van acabar acceptant uns indults vergonyosos que, si poden resoldre llurs problemes particulars, no suposen cap ajuda a la causa col·lectiva.
Satisfet d’haver sopat amb el Borbó i el president Sánchez al MWC, el president Aragonès enforteix la mistificació de la normalitat anunciant que a la taula de diàleg amb el gobierno posarà l’autodeterminació com a qüestió no negociable, la mateixa autodeterminació per la qual no hi ha cap lloc a la taula, com els governants espanyols han reiterat ad nauseam. Ni tan sols sota la forma hipòcrita que els republicans proposen per boca del senyor Tardà quan demana un “referèndum” trampós, consistent en donar a la gent tres opcions a triar. La seva esperança és que els espanyols s’adonin que autoritzant aquest referèndum arreglat, l’independentisme perdrà. Però és absurd, Espanya no entén d’aquests subterfugis dels republicans de donar gat per llebre i, a més a més, no li calen. Sense més escarafalls prohibirà el referèndum; qualsevol referèndum.
Per deixar les coses clares, el president Sánchez rebutja la presència d’Oriol Junqueras a la taula de diàleg atès que està inhabilitat pels tribunals, pels que ambdós tenen gran respecte. Fins i tot quan no hi tenen res de tribunals, sinó que són òrgans polítics de proscripció de ciutadans, farcits de feixistes, com l’anomenat Tribunal de Cuentas del Reino.
Un signe clar de la nova normalitat institucional a Catalunya. La nova enganyifa.
1 
