Ara fa tres anys, PSC, Barcelona en Comú i PP unien forces per impedir que Xavier Trias, guanyador dels comicis, es convertís en alcalde. L’objectiu -el mateix que el 2019 havia donat l’alcaldia a Colau- era tan concret com limitat: evitar una alcaldia independentista a la capital de Catalunya. Una qüestió d’Estat. Sense programa comú més enllà d’un pacte espanyolista instrumental. Tres anys després, el balanç és eloqüent: el front que havia de contenir l’independentisme ja no existeix, els seus protagonistes han pres camins divergents i l’únic que ha sortit reforçat de l’operació és el dirigent socialista que havia quedat segon a les urnes.
Aquella investidura va anticipar, de fet, una de les idees polítiques que acabarien dominant la Catalunya del PSC. La promesa de la “normalitat”. La fi de les grans tensions nacionals, la substitució del conflicte pel consens i la gestió. Un relat que Salvador Illa convertiria després en la principal bandera del seu govern, i Barcelona havia el laboratori d’aquesta nova etapa. Amb actors diferents, però amb el mateix resultat i relat.
Aquell 17 de juny es va presentar com una demostració de responsabilitat institucional, de governabilitat i de la necessitat de protegir Barcelona d’una deriva política indesitjada. Però rere el relat oficial només hi havia una coincidència tàctica entre actors que compartien un adversari, un suposat enemic d’Espanya. Ni rastre d’una idea comuna de ciutat.
El resultat polític de l’operació és que el PSC ha acabat consolidant la seva centralitat institucional i Jaume Collboni ha governat amb molta més comoditat de la que ningú preveia. Les principals decisions estratègiques del mandat han prosperat gràcies a una combinació d’acords variables que han convertit l’alcalde en l’autèntic centre de gravetat de la política municipal. Amb Junts i ERC com a aliats en alguns casos.
En aquesta estabilitat hi ha tingut un paper determinant ERC, que en molts moments ha funcionat com un bipartit amb el PSC. El partit que havia disputat l’hegemonia a l’espai socialista ha acabat contribuint a reforçar-la. I en el cas de BComú, després d’haver exercit l’alcaldia durant vuit anys i d’haver estat protagonistes indispensables de la investidura de Collboni, encara no han trobat un relat recognoscible per al nou escenari.
I a l’altra banda, en l’independentisme no existeix una estratègia compartida per recuperar Barcelona ni tampoc una lectura comuna sobre què va significar aquella investidura gestada a Madrid. Junts continua buscant un projecte sòlid per al 2027, i ERC combina la seva condició de partit independentista amb la de soci imprescindible de la governabilitat municipal del PSC.
Potser la lliçó més rellevant d’aquests tres anys és la que afecta als lideratges. Xavier Trias i Ernest Maragall representaven projectes diferents i cultures polítiques sovint allunyades, però compartien una característica poc habitual en la política actual: tenien una mirada estratègica sobre Barcelona com a peça decisiva en l’equilibri polític del país. Això, a hores d’ara, s’ha perdut.
Tres anys després, l’única victòria indiscutible que ha deixat aquella operació de cordó sanitari a l’independentisme és la de l’acalde Jaume Collboni.
