Hi ha batalles que es lliuren als despatxos amb l’elegància freda de la burocràcia, i n’hi ha d’altres, molt més incòmodes, que s’emeten des de la dignitat personal. El cas de Gerard Insa i la seva lluita contra la discriminació lingüística viscuda a la Clínica Diagonal d’Esplugues de Llobregat s’ha convertit, per mèrits propis, en un punt d’inflexió. No estem parlant merament d’una anècdota o d’un rampell de protagonisme, sinó d’un canvi de paradigma perquè per primer cop hi ha una investigació penal contra una metgessa per condicionar l’atenció mèdica a parlar castellà.
Recordem breument els fets. El juny del 2025, Insa va ser atès per una metgessa que, davant la seva natural petició de ser atès en català, va respondre amb un menyspreu i una exigència de conversió lingüística impròpia a Catalunya: “Háblame en español, no te atiendo”. Un atac directe, no només als drets lingüístics reconeguts legalment, sinó als drets civils més elementals d’un ciutadà que acudeix a un centre sanitari en una situació de vulnerabilitat.
La reacció posterior ha estat una autèntica demostració de perseverança cívica. Com bé ha defensat reiteradament el mateix Insa, és d’una irresponsabilitat col·lectiva majúscula deixar tota la càrrega de la denúncia i el desgast judicial exclusivament a les espatlles de l’afectat perquè, per exemple, el Departament de Salut es va rentar les mans. Tanmateix, davant la inhibició del sistema, ell no ha abaixat els braços. Amb l’assessorament d’Acció Cassandra ha fet un camí tortuós, farcit d’obstacles i de mostres evidents que la justícia espanyola manté una inèrcia hostil quan la llengua catalana exigeix justícia.
¿Com oblidar l’actuació d’aquell fiscal que abans de jubilar-se va intentar tancar el cas amb un darrer servei ideològic contra el català, buscant l’arxivament de la causa com qui neteja aquelles molles de pa que molesten durant una sobretaula? Però la història, afortunadament, no s’acaba on volen els guardians de l’statu quo. La decisió sorprenent de l‘Audiència de reobrir el cas, i la recent interlocutòria de la Secció d’Instrucció número 17 del Tribunal d’Instància de Barcelona citant la metgessa com a investigada, representen una victòria per si mateixa.
Aquest gir de guió demostra que la perseverança, a vegades, té premi. La catalanofòbia no és un fantasma inabastable; té cares, cognoms i, sobretot, pot tenir conseqüències judicials quan traspassa la línia vermella del delicte d’odi i la vulneració de drets fonamentals. Que una professional de la medicina hagi de respondre davant la justícia per negar l’assistència sanitària a causa de la llengua emprada pel pacient estableix un precedent indispensable. No tot s’hi val.
La societat catalana es troba en una cruïlla permanent on el bilingüisme d’imposició actua com un dissolvent silenciós. Casos com el de la Clínica Diagonal ens recorden descarnadament que la llengua no és un ornament folklòric, sinó una qüestió de drets humans i de justícia social. Si permetem que l’atenció mèdica o qualsevol servei bàsic es condicioni a la renúncia lingüística, estarem acceptant la minorització definitiva de la nostra comunitat.
Per això, cal aplaudir i agrair la tenacitat de Gerard Insa. La seva negativa a deixar passar l’agressió ens interpel·la a tots. Ara, la justícia té l’oportunitat de demostrar que la llei també protegeix el catalanoparlant d’aquells que pretenen convertir-lo en estranger a casa seva. La dignitat col·lectiva es construeix amb gestos individuals incansables. I avui, gràcies a aquesta persistència de Gerard Insa i Acció Cassandra, la llengua torna a guanyar una batalla que molts donaven per perduda.
