Moltes idees van circular pels sostres del Congrés dels Diputats el passat dimecres, en una sessió dedicada a analitzar (i potser buscar-hi solucions) els casos de corrupció que estan devastant la política espanyola. Es va parlar (bé, gairebé tots ho van fer, menys el principal actor, Pedro Sánchez) d’eleccions anticipades, de moció de censura ‘instrumental’, de la qüestió de confiança… La més original va ser la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, que va suggerir a Sánchez que posi en marxa la ‘via Starmer’. És a dir, que, com l’ara fins ara ‘premier’ britànic, es retiri i designi un successor que sigui investit al Congrés i passi a ser president del Govern fins que s’esgoti la legislatura.
En realitat, a Espanya ja es coneixia des de fa anys aquesta ‘via Starmer’. És, per descomptat, la ‘via Adolfo Suárez’, que el 1981 va dimitir i va donar pas a una sessió d’investidura a favor de Leopoldo Calvo-Sotelo. Ja se sap el que va passar en la primera jornada d’aquella sessió: que, aquell 23 de febrer, el tinent coronel Tejero i un grup de guàrdies civils ultres van entrar a la cambra baixa pistola en mà i, a crits de ‘tots a terra’, van començar a disparar contra el sostre de l’hemicicle, segrestant el president, el seu successor, tot el Govern i els diputats.
No vull dir, és clar, que ara es donin les condicions per repetir aquella algarada feixista; res d’això, tot i que entenc que la crisi política que es viu a Espanya no és gaire menys delicada que la que es vivia aleshores, amb la governant UCD esquerdada, amb Suárez reclòs, sense suports, a la Moncloa i amb els militars (i aquesta és la gran diferència fonamental respecte als nostres temps) revoltats. A més, ara simplement no existeix un Calvo Sotelo (o un Andy Burnham, en l’actual cas britànic) successor.
El suggeriment de Nogueras no té cap possibilitat de prosperar, primer perquè l’Adolfo Suárez d’avui, és a dir, Pedro Sánchez, no té la més mínima intenció de dimitir, passi el que passi; i segon, potser no menys important, és que Sánchez no té successor, almenys discernible en aquests moments. No al PSOE, almenys. Perquè, això sí, contra el que passava amb la UCD, el PSOE es manté fidel al seu secretari general i president del Govern, com comprovarem d’aquí a unes hores en el desenvolupament del comitè federal del partit. Ningú, ni tan sols Emiliano García-Page, aixecarà bandera contra el ‘sanchisme’.
El que és destacable de la situació política, que es viu amb agitació als cenacles i mentiders madrilenys, és que el Govern es manté en peu sense més suports parlamentaris clars que Bildu i Sumar, perquè tant el PNB com Junts, i potser Esquerra (que es troba en una situació molt peculiar amb el seu representant a Madrid, Gabriel Rufián) es mostren molt crítics, i no cal dir ja Podem, amb la deriva del Govern que presideix Sánchez. Després hi ha, és clar, la demolidora presència d’una corrupció que encara no sembla afectar plenament les enquestes sobre la popularitat del Govern socialista, però que sens dubte acabarà tenint efectes catastròfics per al PSOE en les pròximes eleccions, entre altres coses perquè encara queden molts ‘affaires’ per sorgir en aquest terreny. I tots els casos judicials pendents segueixen aquí, esperant noves oportunitats de convertir-se en titular al juliol.
Davant de tot això, hi ha la ‘via Sánchez’. És a dir, la ‘no via Sánchez’. Increïblement, el president, escridassat al Parlament pels seus fins ara ‘socis’ (Junts, de fet, ja no ho és, i espereu la sentència del Constitucional sobre l’amnistia, que es preveu per al juliol), sembla pensar que podrà esgotar la legislatura i, a més, presentar-se a les eleccions i fins i tot guanyar-les. Bé, com a molt ara sembla admetre (no de manera clara) que, si no s’aproven els Pressupostos, que per descomptat no s’aprovaran, podria dissoldre les Cambres i convocar eleccions, que aleshores tindrien lloc cap al març. Però tot això són càbales, ja dic, en cenacles i mentiders. Els Pressupostos encara ni s’han presentat.
Els qui creiem que Sánchez podria treure algun conill del barret de copa, ens vam quedar decebuts. No hi ha conills, ni llebres, ni gairebé existeix ja el barret de copa del mag. Això és la carrera per la pura supervivència, a estirabots i a empentes, de Sánchez, amb un enfrontament amb el Partit Popular que cau plenament en el terreny personal amb Núñez Feijóo. El debat parlamentari d’aquest dimecres va ser, simplement, un despropòsit, del qual no va sortir res de positiu excepte la constatació que ‘això és la guerra’, com em va dir, desolat, un diputat socialista.
No m’atreveixo a fer pronòstics. Sé que el juliol també serà un mes força agitat. I no, no hi ha ‘exemple Starmer’ (o exemple Adolfo Suárez, de la designació del qual fa cinquanta anys la setmana vinent). Espanya no és la Gran Bretanya, ni la democràcia espanyola és la del Regne Unit. Ni els polítics espanyols són els britànics. Una llàstima, però així estem per aquests verals: immobilitzats, com si no passés res. I, tanmateix, passa. I tant que passa.
