Fa alguns anys, Màrius Serra va publicar una interessant i divertida novel·la, Farsa, que s’endinsava en el món de la prestidigitació. Tot emulant un dels trucs de màgia del Gran Houdini, un mag era capaç de ficar a dins un armari a una persona que, després d’uns quants tocs de vareta, restava transformada en una de ben diferent. La màgia, com tot en aquesta vida, presenta data de caducitat, i un seguit de desaparicions comença a fer sospitar al públic que hi havia quelcom que no acabava de quadrar, i que al final, l’aparença no té res a veure amb la realitat.
El reportatge d’HBO Max sobre el rei emèrit “Salvar el rei”, més enllà que una biografia crítica i no autoritzada, ens està parlant bàsicament dels trucs d’aquest gran armari màgic, anomenat mitjans de comunicació espanyols, que tenien l’habilitat de transformar un personatge de passat tèrbol i passió incontrolable pels diners, el poder i el sexe, en un heroi de la Transició. De transformar un rei literalment despullat, en el símbol d’una democràcia “exemplar”. De posar en evidència una farsa que s’acosta ja al mig segle. Aquest documental, que donava la paraula a alguns dels responsables dels mitjans espanyols per confessar cínicament que mentien i manipulaven per salvar la monarquia i Espanya, serveix per descobrir allò que molts sabíem des de feia dècades, i que tanmateix no disposàvem de tribunes per exposar-ho. La cosa més sorprenent de tot plegat és la facilitat amb què uns espies del CESID reconeixen obertament que es va passar de protegir el monarca com a representant de la institució a identificar la monarquia amb Espanya. I que en nom d’això s’espiava, es pagaven suborns, se silenciaven les seves amants amb carretades de diners, favors i programes de televisió, tot plegat amb diners públics. I s’emblanquinava el seu paper en el cop d’estat (i es continua fent) mercè a una llei de secrets oficials dissenyada per impedir conèixer la veritat sobre els pilars corcats sobre els quals es fonamenta la (suposada) democràcia.
En la sèrie, que val molt la pena de mirar, es recorda allò que ja se sabia, i del qual se’n parlava poc, o gens: del misteri al voltant de la mort del seu germà Alfons, de la seva relació filial amb el sanguinari dictador que el va triar a dit com a successor, dels seus negocis foscos i les amistats perilloses, de la seva completa manca d’empatia i una personalitat descontrolada, de la seva irresponsabilitat en l’àmbit públic i privat… en resum, d’allò que se’n diu “incompetència”. Res, per exemple, que no sortís a la seva biografia no autoritzada “Un rei per cop”, fa pràcticament un quart de segle, que va haver de ser publicada i distribuïda de manera pràcticament clandestina, i redactada per una periodista, Rebeca Quintáns, que va haver d’amagar-se durant un temps sota el pseudònim de “Patricia Sverlo”.
Ara bé, potser el més interessant de tot va ser el paper del monarca al cop d’estat de 1981. Com ja defensaven una bona colla d’historiadors silenciats, Joan Carles va ser-ne instigador. I quan la cosa semblava que fracassava, es va produir una de les campanyes de maquillatge polític i mediàtic més exitosos de la història, passant de ser un rei discutit a una mena d’heroi de la Transició. Aquesta operació de màrqueting, acompanyat de la inviolabilitat constitucional, va suggestionar en ell una personalitat segons la qual es creia invulnerable, i amb patent de cors que, a mesura que anava agafant confiança, amb prou irresponsabilitat per emular els seus avantpassats absolutistes, posant en risc, no només la monarquia, sinó aspectes relatius a la seguretat, a la transparència, a tot allò que podia comprometre les institucions. Era lògic. Si el mateix espionatge confonia el monarca amb l’estat, el progressiu deteriorament de les seves accions, la mateixa impunitat amb què actuava, anava regalimant de dalt a baix.
En aquest mateix sentit, aquesta confusió interessada entre monarquia i Estat ha tingut una mena d’efecte Dorian Gray. En la narració d’Oscar Wilde, un jove intel·ligent i ambiciós, que expressa terror davant la possibilitat d’envellir, fa un pacte amb el diable segons el qual un retrat fet per un amic del protagonista anirà envellint i reflectint el deteriorament físic de les seves males accions, mentre que el jove sempre gaudirà de la mateixa bellesa i joventut. Els diversos errors i malifetes de Gray es reflectiran en la pintura, mentre que el seu aspecte no canviarà malgrat el pas dels anys. Tanmateix, arriba un punt en què el rostre pintat arriba a estar tan malmès, fins que el protagonista, en un atac de fúria acaba clavant un ganivet a la tela amb l’efecte que el protagonista mor amb l’aspecte decrèpit d’algú que ha tingut molt mala vida, mentre que l’antic retrat torna a trobar la seva antiga esplendor.
La voluntat de l’establishment espanyol ha estat ocultar a la llum pública el vici, la depravació, les males arts de la monarquia mentre la identificava amb l’Estat i la seva democràcia. Com el retrat de Dorian Gray, avui aquesta “constitución que nos dimos entre todos”, i “democràcia exemplar” té l’aspecte terrible i lamentable d’un retrat que van pintar molts anys enrere, que va néixer mancada i que ha envellit tan malament com el cap de l’estat. Perquè és obvi, que fins i tot des del punt de vista hispànic, els Borbons són un llast.
4
13
