El País pensa que l’Assemblea del Consell d’Europa és una mena de cabinet d’assessors del president Sánchez perquè diu que l’Assemblea “apoya los indultos y pide que se retire la solicitud de extradición de Puigdemont.” És l’anomenat “periodisme independent”; independent de la realitat. L’Assemblea no “apoya” res, sinó que aprova una recomanació a l’Estat espanyol i al Comitè de Ministres del Consell que s’alliberi als presos polítics catalans i es retirin els euros-ordres. No té efectes vinculants, però pot influir sobre les decisions d’altres òrgans que si són vinculants, per exemple el Tribunal Europeu de Drets Humans, del mateix Consell.
L’ideal per a El País haguera estat que Espanya no fos objecte del debat sobre la situació dels drets humans al pèl de brau, no donar dos quarts al pregoner, com diuen a l’altiplà imperial, i molt menys en companya dels sarraïns de la sublim porta. Quin desprestigi pels hereus de Lepanto! La realitat no pot espatllar l’espectacle de recomposició que l’Estat havia muntat al Liceu i el periòdic alena amb il·lusió d’una “nova Espanya”. Així, doncs, es rebaixa l’estatus de l’Assemblea a un òrgan que “apoya” el govern que critica. No em negareu que convertir una crítica, una admonició en un suport, es, o hauria de ser, més difícil que tornar la merda en or. Però hi ha gent que el fa i en sentit literal.
L’espectacle del Liceu estava pensat per contraprogramar la sessió de l’Assemblea Parlamentaria. Pretenia ser un acte d’alçada, magnànim, un símbol de la nova normalitat. La confirmació que Espanya és un Estat de Dret i el govern, un govern d’esquerra nacional i obert. El resultat, però, ha estat una mena de meeting a l’antiga usança, amb tocs lerrouxistes i un orador del segle passat, a un escenari del segle XIX i una mentalitat del XVI; l’Espanya Retrobada, amb ritme de regeneracionisme cañí i assistència devota dels espanyols residents a la colònia, fins i tot els comuns, amb l’alcaldessa al capdavant, com als millors temps del franquisme.
No hi ha manera d’amagar la magnitud de la desfeta moral d’Espanya. Ni tan sols ho aconsegueixen els mitjans públics de comunicació espanyols o catalans. Ni els membres del club de la taula de diàleg, el govern actual, reduït avui a la condició de guardamobles. Ni una legió de tertulians disposada a morir en defensa de l’Espanya del Cid. La democràcia consolidada i el gobierno d’esquerres més progressista són el que sempre han estat, una farsa.
Una desfeta moral que pot tornar-se en jurídica davant el TEDH, dins dos, quatre anys i que, mentrestant ha de canalitzar-se políticament per dues raons. La primera perquè la previsible desfeta jurídica pot no tenir els efectes devastadors que avui es vaticinen, com tampoc va tenir-los la sentència del judici-farsa de l’1-O. La segona perquè el moviment no es va aturar, la mobilització no va afluixar i cal trobar mesures per assegurar-la i fer-la efectiva.
Està bé demanar unitat a l’independentisme. No és una novetat. L’hem demanat sempre. Però l’experiència mostra que si la unitat es fa al preu de la davallada de l’objectiu principal, la unilateralitat, al preu de la inactivitat, no paga la pena. Encara no s’entén perquè JxC està al govern d’ERC quan és clar que, si estigués a l’oposició, tindria més força per fer valer en positiu la unitat que predica.
Aprofitar la desfeta moral d’Espanya per fer política independentista és un deure. Parlar dels indults és perdre el temps. El que cal és parlar de si es respectarà la immunitat dels eurodiputats catalans. La pregunta que el MHP Puigdemont ha fet directament al president Sánchez de si respectarà la seva immunitat a Espanya, és la pregunta que el mateix govern hauria de plantejar, posant per testimonis els òrgans europeus, de la Unió i del Consell.
La tornada amb seguretat del president Puigdemont sí que podria ser una nova normalitat que obrís un camí fins ara no transitat: la constitució d’un moviment unitari (que no vol dir únic) de l’independentisme al seu voltant, atès que és reconegut per tots com a president legítim de Catalunya. Un moviment de país, transversal, instrumental per assolir la independència, com va ser La Crida al seu moment. Un moviment per aprofitar l’empenta carismàtica del president.
Per optar a aquesta posició, òbviament, el president hauria de renunciar a la militància en qualsevol partit polític estant. La seva no pot ser una candidatura de partit, sinó de país. La renúncia no hi hauria de ser difícil. ERC no és un partit independentista en cap sentit racional del terme. Quant a JxC tampoc no hi hauria de ser difícil per al president tallar amb un partit al qual s’ha vist forçat a donar suport gairebé per silenci administratiu.
45 
