La sentència de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la llei d’amnistia ha donat la raó a l’independentisme, que la va forçar, i al PSOE, que la va acceptar i la va aprovar. Es mire com es mire, és una victòria moral i judicial genèrica. I té concreció penal en dos fronts, que són els que aborda de manera explícita. En primer lloc, davant el Tribunal de Comptes, que li va presentar una qüestió prejudicial sobre la malversació de fons europeus, que la Gran Sala no aprecia enlloc. I segonament, davant l’Audiència Nacional, que haurà d’arxivar la causa dels CDR acusats de terrorisme.
Aquesta és la categoria i aquestes són les dues anècdotes que la concreten. Però tot això no afecta el jutge Manuel Marchena, que només fa un dies va tenir la santa barra i el sant tos de dir en públic que la desconfiança dels espanyols davant la justícia és una tragèdia. I tu em preguntes què és tragèdia mentre claves en mi la teva negra pupil·la? Tragèdia ets tu.
Marchena no s’ha sentit interpel·lat per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I fa malament. O fa com sempre. Perquè la sentència desmunta un dels seus dos arguments que pretén mantenir els exiliats en l’exili i els indultats, inhabilitats: el que feia referència als efectes en els pressupost europeus de la malversació que ell els atribueix. El segon, però, es pot mantenir. Segons el jutge del Suprem, els líders independentistes catalans van obtenir “un benefici personal” perquè no van pagar de la pròpia butxaca els costs de l’organització del referèndum. I això, en la seua interpretació baratera, equival a un lucre personal, que és una de les excepcions explícites que recull la llei d’amnistia.
D’aquest argument gros, d’aquesta interpretació fal·laciosa, l’alt tribunal europeu no en diu res. Perquè ningú no li ho ha preguntat. Ell no ho va fer, perquè sabia que no li convenia. I, per tant, Manuel Marchena pot continuar sense considerar-se interpel·lat. Perquè ell estima que aplica al peu de la lletra la llei que ara el Tribunal de Justícia de la Unió Europea beneeix com a constitucional.
Com que el PP té línia directa amb segons quines instàncies judicials i els endevina els pensaments, les intencions i les dilacions, avui alguns dirigents populars ja han avançat que la sentència que tan poc els agrada no és determinant i que “el procés judicial serà llarg”. Serà llarg perquè el Tribunal Constitucional deixarà passar l’estiu i algunes setmanes de la tardor abans d’interpretar-la i dictaminar quines mesures concretes se’n poden desprendre. I després, perquè Manuel Marchena li rebatrà qualsevol decisió que el desplaga i dilatarà, tant com puga, una decisió que anul·le la inhabilitació d’Oriol Junqueras o Jordi Turull o que permeta el retorn de Carles Puigdemont i els altres exiliats.
Tot això ja se sabia abans. El que no se sabia abans és que el Tribunal de Justícia europeu –els espanyols ni són de justícia ni són europeus– seria tan contundent en les argumentacions. En realitat, si al Suprem hi haguera un mínim de vergonya banderillera –per ser torero se n’ha de saber–, la doctrina que supura tota la sentència sobre la llei d’amnistia deixa ben clara quina és la intenció del legislador.
Tornem al punt de partida. El Partit Popular se’n fot, del legislador. Manuel Marchena, també. Marchena i la seua bossa són així, senyora. En Flandes se ha puesto el sol, però Diego Pacheco i Manuel Marchena no se n’han assabentat.
