Aquesta és la pregunta que es fan als cenacles i tertúlies madrilenys d’un i altre signe: es tracta de saber si els presos del Procés podran gaudir d’una llibertat més o menys plena ja a mitjans de desembre. Potser es menjaran els torrons a casa amb permisos penitenciaris, diuen en ambients del Ministeri de Justícia, perquè és improbable que, d’aquí a menys d’un mes, es pugui implementar un indult, com seria el desig de la major part de l’executiu central. Però el que és indubtable és que el govern de Pedro Sánchez vol reformar la legislació de manera que mai més sigui possible que algú, per haver comès els mateixos delictes que els implicats en el Procés, consumeixi a la presó tres anys de la seva vida.
“El delicte de sedició, tal com està contemplat ara en el Codi Penal, està pensat més aviat per intents de cops militars del segle XIX que per als nostres dies”, va admetre, en conversa amb qui subscriu aquestes línies, algú molt proper al Ministeri de Justícia, on no es dissimulen les presses per modificar els articles 544 i 545 de l’actual Codi Penal. Aquesta mateixa font també reconeix l’escassa delimitació legal entre els delictes de sedició i rebel·lió, font de no pocs dels conflictes i desencontres entre els jutges espanyols i els tribunals europeus. I és que el text legal, en aquest precís punt, no és que s’hagi quedat obsolet: és que no estàben fet gairebé des del començament, diuen no pocs penalistes.
És cert que els redactors d’aquestes normes, quan el Codi es va modificar a mitjans dels anys noranta, no podien preveure de cap manera que a Catalunya passés el que va passar més de vint anys després; però no és menys veritat que els successius governs centrals a l’Estat espanyol es van quedar més aviat curts en la seva concepció del futur i en el disseny del que seria el país dues dècades després. I així s’ha arribat al que, al meu entendre –i no sóc l’únic no independentista que pensa així–, és una aberració jurídica i contra el Dret natural: la presó d’uns líders secessionistes merament per proclamar i intentar posar en marxa el fruit de les seves idees polítiques.
Crec que, amb bon acord i per tal de facilitar una conllevanza orteguiana amb Catalunya, el govern de Pedro Sánchez ha optat per emprendre una sèrie de reformes, també en el camp penal, que facilitin un apropament entre dues ribes que cada vegada amenaçaven d’allunyar-se més, fins a fer-se irreconciliables. Mantenir empresonats polítics que guanyaven eleccions era una situació simplement insostenible, per molt que a Madrid estigués gairebé vetat parlar públicament de presos polítics. Crec que cap Estat de dret pot permetre la vulneració de la llei, però tampoc pot tolerar que l’aplicació estricta de la llei –summa lex, summa iniuria– contribueixi a empitjorar la situació que els textos legals intentaven reglar.
No voldria entrar en excessives disquisicions jurídiques sobre com s’han d’aplicar, de rigorosa o de laxament, determinats preceptes legals avui en vigor. Només confio, a hores d’ara, que no s’estigui arribant massa tard, per por a les crítiques de l’oposició, o de les oposicions, al que potser podria ser un principi insuficient de solució, encara que a penes fos una solució provisional, però solució a la fi. La política, ens advertien els clàssics, és un pedaç permanent, què hi farem.
Sóc incapaç de saber si, finalment, Junqueras, el cap visible del grup de presos, i els seus companys d’infortuni passaran aquest trist Nadal a casa. Tendeixo a pensar que el més just, el més pràctic, el més raonable, és que es mengin els torrons amb els seus, lluny dels barrots de cap presó. I que, des d’aquesta pax nadalenca, lluny de maximalismes, de fanatismes, de cridòries inútils i contraproduents, comencin a construir-se acords i reformes de codis que se’ns han quedat dos segles antiquats. El món, avui, és simplement un altre i haurem d’aprendre a construir entre tots. Amb o sense taules de negociació, que fins ara no han servit de res. És bon moment per començar a fer-ho.
1 
