Fa un any de la brutal matança del 7 d’octubre a les fronteres d’Israel. Més d’un miler de morts. Més de 200 hostatges que Hamàs va segrestar per torturar-los i matar-los de mica en mica, una estratègia sàdica que hauria posat de genolls molts altres pobles, però no l’hebreu. Terrorisme? No siguem ingenus. Són actes de guerra. El terrorisme és només una etiqueta tramposa que utilitzen els poderosos per deshumanitzar i menysprear els seus enemics, com Putin a Ucraïna, com a Gaza o el Líban, com fa anys a Euskadi, com a tants llocs del món. La guerra és guerra i es fa per tots els mitjans possibles, tots sanguinaris, tots bestials, sempre cruels i a mort.
I les guerres, quan hi ha pel mig algú dels teus, encara que sigui un parent llunyà que no acabes d’entendre, ens forcen a prendre partit. La d’Israel contra Hamàs, Hezbol·là o l’Iran és la nostra guerra a la nostra frontera. Sí, amb els americans pel mig, amb una Europa que va a remolc, amb els països àrabs que no volen saber-ne res dels palestins, amb l’islamisme radical, amb els talibans… i amb els jueus talibans, que són exactament com els altres. Una guerra de mascles i de déus mascles en una terra que no té res de sagrada per a ningú amb dos dits de seny, excepte milers d’excuses demencials per continuar la matança fins al dia del judici final.
Sembla que ningú no sap ja per què lluita, especialment els soldats i víctimes que serveixen de carn picada, però no és així. És una vella guerra per exterminar Israel i els jueus, que un Occident que se sentia culpable, després de tants segles d’animalades i persecucions i exterminis, va decidir que tenien dret a tornar a la seva terra i fer fora els darrers ocupants. De passada, Israel també serviria com a fortalesa colonial i estratègica clavada al cor de l’islam. Com Taiwan. Com Ucraïna. Com hauria pogut ser Vietnam, o Cuba o l’Afganistan soviètic.
Hi ha guerres entre imperis i guerres subordinades, la cosa va així i mai no és senzilla ni es resol a base de quatre eslògans, com la rucada “del riu al mar” o amb la indecència de qualificar de genocidi aquesta guerra terrible, que no té res a veure, res, amb el genocidi massiu (occidental) de milions de jueus i d’altres víctimes igualment importants.
Nosaltres, ves per on, som occidentals i resulta que aquesta guerra d’Israel és una mena de guerra subcontractada, com la d’Ucraïna, molt còmoda si es mira de lluny. S’hi fan grans negocis i grans barbaritats, per totes les parts, és cert. I són lletges, molt lletges. Però són guerres que també defensen la nostra frontera contra uns bàrbars que, si els en donem l’oportunitat, ens massacraran. I no ens preguntaran si érem pro israelians o antiamericans o anti Putin o si ens crèiem el discurs pro Hamàs de TV3, per posar un exemple de manipulació ideològica i periodística descarat, en una televisió pública que fa anys que hi té la mà trencada (com amb les mentides, trampetes i covardies del procés) i que ha perdut el seu nord i el país que li donava sentit.
Els morts i ostatges del 7 d’octubre a Israel són dels nostres, dels catalans, dels espanyols, dels europeus, dels americans, dels occidentals.
I aquesta guerra, provocada per una ofensiva militar (ull, no dic terrorista, sinó militar) que buscava fer el màxim possible de víctimes civils, com tantes altres, va d’aturar els que amenacen l’existència d’Israel i la nostra. Ens podem creure la matussera propaganda pro Hamàs, clar que sí, que els posa sempre com a víctimes innocents de forces diabòliques, quan en realitat fan servir els seus civils com a carn de canó. Podem disculpar totes les bestieses israelianes, que no són poques. Podem perdre’ns en infinits debats sobre si va ser primer l’ou o la gallina.
Però si podem fer tot això és perquè tenim les bombes i els cadàvers molt lluny del sofà de casa. I perquè aquí surt de franc anar de valents.
No és obligatori ni fàcil decidir sobre el bé i el mal. No és millor ni pitjor ser pro israelià o propalestí, ni embolicar aquestes qüestions amb les nostres pròpies i caòtiques batalles intel·lectuals i polítiques. Però sí que és més fàcil fer manis que fer guerres o aguantar que et bombardegin, sobretot quan la teva supervivència física no està en joc.
I ara, vinga, fem un pas més i acabem-ho d’embolicar… No hi ha cap país, cap societat, que sigui un exemple de coherència, de virtuts, d’ètica ni de pacifisme. A tot arreu hi ha de tot i força. Tanmateix, a vegades, hi ha casos molt extrems, com el dels jueus i per extensió el dels hebreus. És a dir, el d’un poble que va decidir que no es deixaria portar mai més com una ovella a l’escorxador. Això et dona dret a fer qualsevol barbaritat? No, ni de bon tros. Però envia un missatge claríssim als que et vulguin aniquilar: ho podeu intentar, sí, però us sortirà caríssim i recordeu que estem decidits a guanyar, costi el que costi, peti qui peti, perquè ja sabem el preu que pagarem si ens arronsem o ens rendim.
I si ho volem acabar d’embolicar del tot, que ja no ve d’aquí, preguntem-nos pel nostre 6 d’octubre, per l’u d’octubre, pel 1714, pels Trastámara o pel compromís de Casp o tantes altres velles històries, censurades i distorsionades, que tenen com a factor comú la rendició i sovint també la traïció. Preguntem-nos, amb una mica de valentia i de sentit de la història, per què Espanya es menja el “cupo vasco” com un mal menor, un preu acceptable, al mateix temps que proclama amb naturalitat espaterrant que la riquesa dels catalans és i continuarà essent seva, dels castellans.
Quan fas d’ovella, tard o d’hora acabes a l’escorxador. I això, amb tots els seus defectes i errors, amb tots els seus excessos, que no són pocs, és el que ens diu Israel i la seva guerra subcontractada. No només als catalans, sinó també als europeus: aneu fent, que ja us ho trobareu. Quan et perden el respecte, que costa molt de guanyar i es paga car, estàs acabat.
