Un dels casos més sonats de discriminació lingüística en la sanitat denunciats els darrers dos anys quedarà impune. Almenys de moment, si l’afectada no troba una altra via per rescabalar-se de la nit viscuda a l’Hospital Universitari Dexeus de Barcelona el 15 de setembre de 2024. Després d’haver examinat el cas, el Col·legi de Metges de Barcelona ha decidit arxivar-lo sense cap sanció per als facultatius implicats, un metge que va exigir a la pacient que parlés en castellà i un altre, el que finalment la va visitar, que la va insultar per escrit en l’informe mèdic posterior amb els termes “xenòfoba” i “grotesca”. Tot i admetre que “sembla que el doctor Ugarte [el primer a atendre-la] no va seguir les indicacions” del protocol de drets lingüístics del centre “de forma rigorosa”, el Col·legi considera que “no ha quedat acreditada la infracció de la normativa deontològica”. I es limita a “recomanar” al metge que aprengui català i a traslladar-li que “la millora en l’àmbit competencial de la comunicació i competència lingüística en català és essencial per a la qualitat de l’acte mèdic a Catalunya”. La resolució tampoc esmenta els comentaris insultants de l’informe mèdic i, en canvi, retreu a la denunciant “la manca de respecte cap als professionals sanitaris” que se suposa que va cometre, segons la versió del centre mèdic, o que ella ho nega. El Col·legi li adverteix que “no tolera” aquesta actitud.
Ni l’hospital ni el Col·legi han volgut explicar mai a què es refereixen exactament quan li atribueixen a la denunciant un comportament poc respectuós amb el primer metge, amb qui va mantenir la discussió i que va arribar a avisar els Mossos d’Esquadra. La pacient és una jubilada que anava amb el seu marit i que estava angoixada per un episodi d’amnèsia. Per molt que aixequessin el to de veu o esbronquessin el doctor –si és que ho van fer–, és impossible que un matrimoni gran resultés intimidador per a un home més jove que ells, en el seu lloc treball i envoltat de companys. La trucada a la policia –que va marxar al cap de poca estona– va formar part de la sobreactuació defensiva d’un facultatiu que se sabia en fals.
El fet que el Col·legi tracti amb guant de seda dos metges que van comportar-se de manera inapropiada amb una pacient va més enllà d’un cas concret i de la necessària prudència de la institució. Segur que l’òrgan col·legial vol fer el que és més correcte i, de fet, no deixa de recordar que cal que els pacients puguin expressar-se en la seva llengua. Però que consideri que “no s’ha acreditat” cap infracció sancionable, tot i reconèixer que el metge es va negar a escoltar la pacient en la seva llengua, i que la seva conclusió sigui que hi va haver un conflicte amb el mateix grau de responsabilitat a les dues bandes obeeix a l’acceptació d’una perspectiva determinada. És una mirada molt estesa sobre els drets lingüístics, segons la qual són secundaris i exigir-ne el compliment amb fermesa és estrident i fins i tot ofensiu. En aquesta lògica, sancionar una discriminació per raó de llengua és vist com un acte extravagant i hostil que una institució com un col·legi professional difícilment es pot permetre. Aquest és l’autèntic problema i és feina dels catalanoparlants capgirar aquest punt de vista, que té les arrels en segles de pressió –i, en diversos períodes històrics, repressió– que han generat un acomplexament que frega l’autoodi.
